Rafael Cadenas, Premi Cervantes 2022. Poemes escollits

Rafael Cadenas, poeta veneçolà, és el nou guardonat amb el Premi Cervantes 2022. També traductor, catedràtic i assagista, va néixer a Barquisimeto el 1930. Des de jove es va inclinar per la literatura i també es va ficar en política. Se'n va anar a l'exili a causa de la seva pertinença al partit comunista, encara que va tornar a Caracas el 1957. Va treballar com professor de literatura anglesa i espanyola. La seva obra ho ha convertit en un dels grans referents de la poesia modernista hispanoamericana.

Destaquen títols com Els quaderns del desterrament, Falses maniobres, intempèrie,  anotacions, amant o Apunts sobre Sant Joan de la Creu i la mística. Ha rebut premis entre els quals es compten el Premi Nacional d'Assaig, el Premi Nacional de Literatura,  i el Premi Sant Joan de la Creu el 1991. Aquest Cervantes posa fermall d'or a la seva trajectòria. A continuació, va una selecció de poemes breus escollits.

Rafael Cadenas — Poemes escollits

mirar

Veig una altra ruta, la ruta de l'instant, la ruta de l'atenció, desperta, incisiva, sagitària! Bec de víscera, diamant extrem, falcó, ruta llampec, ruta de mil ulls, ruta de magnificència, ruta de línia que va al sol, reflex del llamp vigilància, del llamp ara, del llamp això, ruta real amb la seva legió de fruits vius la rematada del qual és aquest lloc a tot arreu i cap.

temor

Algú tanca una porta a un home que emmudeix, es mira a la cel·la d'un sol respirador i dubta que ell mateix existeixi.
Algunes vegades, per instants, és tret a veure sol, però torna pels seus propis passos al seu lloc.
Allà almenys sap que pateix.

inquisidors

Van d'un lloc a un altre mesurant, anotant, mossegant aquí, més enllà, plens de bava de passat, ganyotes, rètols. Indicien, assenyalen, dicten, corregeixen, assetgen. Aquí, diuen, hi ha el culpable. Els nostres codis ensinistrats el perseguiran bordant dia i nit. Vet aquí, els nostres mastins ollisquen el rastre brut. Ell és la taca a les nostres rajoles. Agreuja la nostra puresa. Pel món, sempre, amb els seus llibres de comptes, els seus llapis perversos, els seus això sí això no, les seves actuacions de fe, les seves pocions venjatives, estenent un vermell metre sobre el cos que la gossada perseguirà.
Vet aquí el que ens va trair, diu. Escupem, que ve.
Espiem-ho com un sol ull.

Història

Obro la finestra i veig un exèrcit que recull les seves víctimes. Espectres que porten als seus braços espectres, i on camí descobreixo les seves boques. La penúria dels seus vestits no és res davant de la dels seus ulls, i al pus de l'heroisme, què cal dir de tot això? Cossos transparents al sol, amb teixit de fantasmes. Si oblido, encara sé que segueixen recollint víctimes —quan no comencen— i no hi ha fi, durarà fins a la nit i cada nit i demà i demà passat i després i sempre. Dins, cinc, nou, cinquanta, dos-cents anys obriré novament la finestra i l'escena no deu haver variat. Els espectres seran els mateixos altres, però no s'alterarà, no hi haurà modificació, una correcció d'última hora.

Fonts: Audiolit, A mitja veu