Primera persona del singular és una col·lecció de relats de Haruki Murakami. Es va publicar el 2020 de la mà de Tusquets editors, una habitual de l'obra en espanyol del respectat autor japonès.
Dins del seu treball dilatat, Murakami dóna compte aquesta vegada d'una nova antologia de contes que està composta amb delicadesa. Hi rellaten notes d'amor cap a la vida i les persones que l'envolten, les seves actituds i els moments que ens acompanyem, ja siguin socials o en la nostra soledat. Una obra que torna amb la bellesa i la creativitat pròpies de Murakami i de la que aquí t'expliquem més.
Primera persona del singular
Quina mena d'obra és?
El compromís del llibre és clar: el narrador en singular que garanteix una experiència en primera persona. Tot i això, no es pot jutjar que el que es llegeix es tracti d'una cosa inventada, testimoni d'un jo, o que sigui el mateix Murakami qui es trobi darrere del relat. Això és una cosa amb què l'escriptor juga i s'ha d'apostar pel que cadascú decideixi creure. Murakami convida subtilment el seu lector, el fa partícip de relats que parlin en primera persona. I que alhora donen testimoni d'una quotidianitat aparentment insulsa que conté històries amb què un es pugui sentir identificat.
El llibre consta de vuit relats:
- Aspre pedra, freda coixí.
- Flor i nata.
- Charlie Parker Plays Bossa Nova.
- With the Beatles.
- Antologia poètica dels Yukult Swallows de Tòquio.
- Carnaval.
- Confessions d'una granota de Shinagawa.
- Primera persona del singular.
Estil i temes
Destaca la simplicitat dels moments a què Murakami dóna just valor en les variades històries dels seus contes. Totes tenen en comú l'amor i l'admiració per les coses petites de la vida, dels moments que vivim i de les persones de les quals ens fem envoltar. Hi ha un to certament nostàlgic i alhora esperançador.
Els temes de què parla freguen el que és anodí: com una cançó, un equip de beisbol, una persona que ens porta de cap… Estimar. La vida. Tot salpebrat amb l'enyorança de la joventut, el passat que sempre torna, l'experiència o la ingenuïtat. Murakami escriu amb el do de qui treballa el talent i mostra la seva obra sense ostentació. Només cal una mica de picardia per discernir el que és veritat del que pertany a la imaginació del creador. O, bé… potser això importa?
Així mateix, Murakami reflecteix la seva denotada experiència per als que ja el coneixen i també per als nous lectors que s'hi acostin per primera vegada. Primera persona del singular sembla un alt en el camí de la seva producció, reanima l'existència i la literatura sense amagar el pas del temps, la decrepitud i el marceixo. Però, alhora, a les seves històries crea una emoció pròpia de la joventut i l'adolescència: nova per als neòfits i renovada per als veterans.
Sonen unes notes…
La música és part de la vida i obra de Murakami. Per això és que aquest tema sobresurt, i s'introdueix, i balla novament en un llibre més de l'autor. És curiós com el japonès i l'argentí (parlem de Cortázar) coincideixen en el seu amor per la tonalitat jazzística de, per exemple, Charlie Parker. Un dels relats connecta amb el saxofonista nord-americà, com també ho va fer Cortázar al seu relat «El perseguidor». Més elements musicals remeten a Los Beatles, als vinils oa la fascinació dels melòmans per les corxeres i les negres.
El lector podrà connectar sens dubte amb el Murakami més genuí i sorprenent, en primera persona, i amb mono inclòs.
Haruki Murakami
Haruki Murakami va néixer a Kyoto el 1949. Va estudiar a la Universitat de Waseda ia més d'escriure narrativa i assaig, es dedica a la traducció ia la docència. Entre les seves aficions hi ha la música i l'esport, especialment l'atletisme, una activitat que ell mateix va practicar molt de temps.
Abans de dedicar-se a l'escriptura va exercir diferents treballs: va atendre en una botiga de discos i va obrir el bar de jazz. Mentre pagava les factures, Murakami robava hores al dia (ia la nit) per poder compondre les històries. En De què parlo quan parlo d'escriure es descobreixen moltes coses sobre l'autor, com quan escrivia els seus primers relats a la taula de la seva cuina, ja de matinada i esgotat després de tancar el bar.
En el caràcter d'escriptor destaca la influència occidental que ha rebut i abocat a la seva obra. Molts altres escriptors japonesos no ho consideren un creador oriental precisament per això. Murakami sempre va conviure amb la música i la literatura d'Occident, sent influït especialment per Kurt Vonnegut.
Per part seva, molts són els admiradors de l'escriptor japonès que esperen que algun dia s'alci amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que és un nom sonat des de fa anys, de moment no s'ha endut el cobejat guardó. Però Murakami ha estat reconegut internacionalment i traduït a cinquanta llengües. I és que se'l considera un dels novel·listes actuals més influents.
Algunes de les seves obres de més renom són: Tòquio blues, Crònica de l'ocell que dóna corda a el món, Kafka a la platja, 1Q84, Els anys de pelegrinatge de el noi sense color, o De què parlo quan parlo de córrer.