Poemes a una mare

Gairebé tots, en algun moment, han escrit o dedicat poemes a una mare, des dels grans autors fins a persones comunes que mai no han pensat dedicar-se formalment a la poesia. I no és estrany que això passi, ja que parlem de l'ésser que dóna la vida, a qui devem el poblament del món, porta magnànima per la qual la humanitat arriba a aquestes terres, sinònim inequívoc de tendresa i amor.

És “la mare”, doncs, un tòpic poètic inesgotable, font infinita d'inspiració per a incomptables versos. D'ara endavant, un ric compendi de poemes a una mare escrits per autors de la talla de l'uruguaià Mario Benedetti, de la xilena Gabriela Mistral, del nord-americà Edgar Allan Poe, dels peruans César Vallejo i Julio Heredia, del cubà José Martí i del veneçolà Àngel Marino Ramírez.

“La mare ara”, del poeta uruguaià Mario Benedetti

Dotze anys enrere

quan vaig haver d'anar-me'n

vaig deixar la meva mare al costat de la finestra

mirant l'avinguda

 

ara la recobro

només amb un bastó de diferència

 

en dotze anys van transcórrer

davant del seu finestral algunes coses

desfilades i batudes

fugues estudiantils

multituds

punys rabiosos

i gasos de llàgrimes

provocacions

trets lluny

festejos oficials

banderes clandestines

vives recuperats

 

després de dotze anys

ma mare segueix a la finestra

mirant l'avinguda

 

o potser no la mira

només repassa els seus endins

no sé si de reüll o de fita en fita

sense pestanyejar ni tan sols

 

pàgines sípies d'obsessions

amb un padrastre que li feia

redreçar claus i claus

o amb la meva àvia la francesa

que destil·lava sortilegis

o amb el seu germà insociable

que mai no va voler treballar

 

tantes voltes m'imagino

quan va ser cap en una botiga

quan va fer roba per a nens

i uns conills de colors

que tothom l'elogiava

 

el meu germà malalt o jo amb tifus

el meu pare bo i derrotat

per tres o quatre mentides

però somrient i lluminós

quan la font era de nyoquis

 

ella repassa els seus endins

vuitanta-set anys de grisos

segueix pensant distreta

i algun accent de tendresa

se li ha escapat com un fil

que no es troba amb la seva agulla

 

com si volgués comprendre-la

quan la veig igual que abans

desaprofitant l'avinguda

però a aquesta altura quina altra cosa

puc fer jo que divertir-la

amb contes certs o inventats

comprar-li una tele nova

o assolir el seu bastó.

 

Caricia, de la poeta xilena Gabriela Mistral

Mare, mare, tu em beses

però jo et peto més

i l'eixam dels meus petons

no et deixa ni mirar…

 

Si l'abella s'entra al lliri,

no se sent aletejar.

Quan amagues el teu fill

ni se'l sent respirar…

 

Jo et miro, jo et miro

sense cansar-me de mirar,

i quin bonic nen veig

als teus ulls treure el cap…

 

L'estany copia tot

allò que tu mirant estàs;

però tu a les nenes tens

el teu fill i res més.

 

Els ullets que em vas donar

me'ls tinc de gastar

a seguir-te per les valls,

pel cel i pel mar…

 

“LXV”, del poeta peruà César Vallejo

Mare, me'n vaig demà a Santiago,

a mullar-me en la teva benedicció i en el teu plor.

Acomodant estic els meus desenganys i el rosat

de nafra dels meus falsos tragines.

 

M'esperarà el teu arc de sorpresa,

les tonsurades columnes de les teves ànsies

que s'acaben la vida. M'esperarà el pati,

el corredor de baix amb els seus tons i repulgos

de festa. M'esperarà la meva butaca aia,

aquell bon esquinçall trasto de dinàstic

cuir, que per no més ressonant les natges

rebesnétes, de corretja a corretja.

 

Estic garbellant els meus afectes més purs.

Estic eixejant, no sents panteixar la sonda?

no sents tavernar dianes?

estic plasmant la teva fórmula d'amor

per a tots els buits daquest sòl.

 

Oh si es disposessin els tàcits volants

per a totes les cintes més distants,

per a totes les cites més diferents.

 

Així, morta immortal. Així.

Sota els dobles arcs de la teva sang, per on

cal passar tan de puntetes, que fins i tot el meu pare

per anar-hi,

es va humilar fins a menys de la meitat de l'home,

fins a ser el primer petit que vas tenir.

 

Així, morta immortal.

Entre la columnata dels teus ossos

que no pot caure ni a plors,

ia el costat del qual ni el destí va poder entrar

ni un sol dit seu.

 

Així, morta immortal.

Així.

A la meva mare, del poeta nord-americà Edgar Allan Poe

Perquè crec que al cel, a dalt,

els àngels que l'un a l'altre se xiuxiuegen

no troben entre les paraules d'amor

cap tan devota com “Mare”,

 

des de sempre et he donat jo aquest nom,

tu que ets més que mare per a mi

i omples el meu cor, on la mort

et va posar, lliure l'ànima de Virgínia.

 

La meva pròpia mare, que va morir molt aviat

no era més que la meva mare, però tu

ets la mare de qui jo volia,

 

i així ets més estimada tu que aquella,

igual que, infinitament, a la meva dona

estimava més la meva ànima que ella mateixa.

 

“La meva mare se'n va anar al cel”, del poeta veneçolà Ángel Marino Ramírez

LA MEVA mare se'n va anar al cel

amb el seu parenostre a sobre,

entonant la seva pregària d'estrelles

i orgullosa de la seva llanterna màgica.

Tres coses van orientar la vida;

la pretensió de la fe és una,

barrejar el blat de moro amb l'aigua; una altra,

aixecar la família, una altra.

 

La meva mare se'n va anar al cel,

no se'n va anar sola, es va emportar el seu res,

se'n va anar envoltada de molts misteris,

de les seves lletanies de veu aspra,

dels seus contes de budare calent,

del seu traginar ansiós de temples

i de la seva incomprensió de la mort.

Un record no desplaça la vida,

però omple l'esquerda.

 

La meva mare se'n va anar al cel

sense preguntar res,

sense acomiadar-se de ningú,

sense tancar el pany,

sense la seva enèrgica expressió,

sense la gerra de la seva dura infantesa,

sense el camí del pou daigua.

 

La meva mare se'n va anar al cel

i la meva desesperació és recordar-la.

Em queda una imatge arbitrària

que esculpiré escrivint-ne.

A la vigília d'un vers, hi serà.

En la dificultat d'un problema, hi serà.

A l'alegria d'un triomf, hi serà.

En l'essència d'una decisió, hi serà.

A la imaginària òrbita dels seus néts, hi serà.

I quan miri al poderós llum del cel,

allí estarà.

 

“Un poema que és Elena”, del poeta peruà Julio Heredia

Juliol Heredia

Va ser la nena negra.

 

Després de la partida d'Adriana, va tenir

per tot parent a la ciutat.

Aleshores va créixer com els lliris

del camp

conforme recull el llibre

primer de metàfores.

 

Temps gradual el que la va portar

per atris de Barranc i mar de Magdalena.

La vigília va ser nativa d'un carrer

la senyal del qual ja no queda i, a la data, confondrà

els seus ulls en una nit de La Perla,

d'aquest port del Callao.

 

Quan púber haurà vestit passat de moda

i els seus treballs i dies fan presumir el seu plor.

Però els qui l'han sentit referiran que

neteja el seu somriure de la llàgrima, diran que

encarna la dinàmica de les palmeres

bressolades pel mar.

 

És Elena raó d'aquesta floreta.

Nina de cautxú i brea sida al principi

fetitxe de la senyoreta d'un castell,

que per tal va haver de assentir a la ruleta

que aquella decidís: dels horts de Sant Miquel

a les barraques de la Raquel i el seu raptor.

 

Segueix la línia de ravals, circumda la ciutat.

Ara és ella qui protegeix el destí de la boja.

Fuig de la poca traça, de la letargia, del captor.

I perseguint les empremtes deixades pel tren

ha arribat on la bona vella del solar

de canyes i de toves que queien en mutisme.

 

Ella, foc als bracers de la vivenda.

Estudia les primeres lletres i les darreres.

Ha obrat i après fins a l'instant

en què la bèstia torni's humaníssima.

Ella, aires de Carib.

Ella són de la seva batalla.

 

El dia de juliol, quan el sol el cobreix, ha nascut

sense la presumida dels qui vénen i se'n van sense posats.

La seva procedència,

desconeguda o d'algun inventor de panalleus.

Asseguraria que esdevé guerrers, que posseeix

el germen amb què es funden l'heràldica i una dinastia.

 

Els seus mugrons equidisten sàviament de manera que,

en alletar, anul·la l'instint fratricida

de Ròmul, que sóc jo / de Rem, que és l'altre.

Ha parit quatre vegades amb el triomf de la seva contesa,

salvada pels seus propis dons,

i així, amb l'amor de Benjamí.

 

I així, amb l'amor de Benjamí,

es vol que el teu somriure perennitzi.

L'ahir refugiat a la marsúpia

és (he adonat)

un poeta que ara

et regalo.

 

“Mare de la meva ànima”, del poeta cubà José Martí

Mare de l'ànima, mare estimada

són els teus natals; vull cantar

perquè la meva ànima d'amor embrutada,

encara que molt jove, mai no s'oblida

que la vida em va haver de donar.

 

Passen els anys, volen les hores

que jo al teu costat em sento anar,

per les teves carícies arrobadores

i les mirades tan seductores

que fan el meu pit fort bategar.

 

A Déu li demano constantment

per a la meva mare vida immortal;

perquè és molt grat, sobre el front

sentir el frec d'un petó ardent

que d'una altra boca mai no és igual.

 

«L'orfandat d'un home vell», del poeta veneçolà Juan Ortiz

No importa quan arriba l'orfandat:

sigui de nen,

d'adult,

de vell…

en venir,

un queda sense pabilo que el lli a terra,

sense preses als ulls,

l'home es fa un mar que es veu sol a si mateix,

sense horitzó ni riba,

una fulla que es talla amb cada extrem el seu propi tall.

 

Àncora del meu pot,

«Déu et beneeixi, mill» que ja no visita,

em parteixes on em neix el nom en cada inesperat instant,

i em dilueixo pis a baix sense dret a treva,

sense arrullament possible,

perquè remei seria la teva veu,

i, com tu,

és absent.

 

Sota aquesta ciutat que vas alçar amb les teves fams i desvetllaments,

amb les cartes a taula,

ferri escut de carn, pell i os,

hi ha un nen que et truca,

que es menteix a les nostàlgies

negant-se a entendre com el seu veredicte predilecte ja no faci ombra.

 

Mare,

he d'escriure't,

no hi ha amor a les cendres

ni al foc que amb pressa

va esborrar el cos que em va portar.

 

Darrere d'escarabats un petit amb cabells blancs plora,

anhela una veu,

la flora eloqüent d'una abraçada,

tendresa que consoli un dijous a trossos

escampat aquella nit que no s'espera.

 

Avui a la vorera,

a l'hora de les orfandats,

del cúmul impossible dels adéus

—com ahir muntant arrapes,

servint el guisat heretat,

i demà en altres coses i passat i passat…—

rebut de nou a les bèsties ferotges del comiat

de la porta magnànima, recia i dolça

que va acostar la meva ànima a aquesta vida,

i no importa qui s'acosti amb les seves compreses essencials,

no val cap paraula,

ni sal marina a la ferida…

mare,

he d'escriure't,

mare…

mare…

mare…