Oscar Wilde va néixer un dia com avui del 1854. Considerat un dels dramaturgs més destacats del Londres victorià, va ser també un gran escriptor al qual hem dedicat diversos articles aquí. Però la seva faceta poètica és molt menys coneguda. Així que, per recuperar-la o descobrir-la, hi van 4 poemes de la seva obra per recordar-ho.
Oscar Wilde — 4 poemes
desesperació
Les estacions vessen la seva ruïna mentre passen,
Doncs a la primavera els narcisos alcen les cares
Fins que les roses floreixen en ígnies flames;
I a la tardor brollen les violetes porpres
Quan el fràgil safrà suscita la neu hivernal,
Però els decrèpits i joves arbres renaixeran,
I aquesta terra grisa creixerà verda amb la rosada de l'estiu,
I els nens correran entre un oceà de fràgils prímules.
Però quina vida, l'amarga voracitat de la qual
Esquinça els nostres talons, vetllant la nit sense sol,
Encoratjarà l'esperança d'aquells dies que ja no tornaran?
L'ambició, l'amor i tots els sentiments que cremen
Moren massa aviat, i només trobem la felicitat
Els pansits despulles d'algun record mort.
Sota el balcó
Oh, bonica estrella de boca carmesí!
Oh, lluna de celles daurades!
¡S'eleven, s'eleven des del fragant sud!
Il·luminen el sender del meu amor,
Perquè els seus delicats peus no s'extraviïn
Al vent que corre pel turó.
Oh, bonica estrella de boca carmesí!
Oh, lluna de celles daurades!
Oh, pot que t'agitis al desolat mar!
Oh, vaixell d'humides, blanques espelmes!
Torna, torna fins al port per mi!
Doncs el meu amor i jo volem anar-hi
A la terra on els narcisos bufen
Sobre el cor duna vall porpra!
Oh, pot que t'agitis al desolat mar!
Oh, vaixell d'humides, blanques espelmes!
Oh, fugaç au de greus, dolces notes!
Oh, au que descanses a la rosada!
Canta, canta amb la teva veu suau al buit!
El meu amor al seu petit llit
T'escoltarà, alçarà el cap del coixí
I seguirà el meu camí!
Oh, fugaç au de greus, dolces notes!
Oh, au que descanses a la rosada!
Oh, flor que penges a l'aire tremolós!
Oh, flor de llavis nevats!
Baixa, baixa fins al cabell del meu amor!
Has de morir al cap com una corona,
Has de morir en un plec dels seus vestits,
A la petita brillantor del seu cor has de reposar!
Oh, flor que penges a l'aire tremolós!
Oh, flor de llavis nevats!
La meva veu
Dins aquest inquiet, apressat i modern món,
Arranquem tot el plaer dels nostres cors, tu i jo.
Ara, les blanques espelmes de la nostra nau onegen ferms,
Però ha passat el moment de l?embarcament.
Les meves galtes s'han pansit abans d'hora,
Tant va ser el plor que l'alegria ha fugit de mi,
El Dolor ha pintat de blanc els meus llavis,
I la Ruïna balla a les cortines del meu llit.
Però tota aquesta tumultuosa vida ha estat per a tu
No més que una lira, un dol,
Un subtil encanteri musical,
O potser la melodia d'un oceà que dorm,
La repetició de ressò.
La mort en vida
Les accions més vils, com les herbes verinoses,
floreixen bé a l'aire de la presó:
només és allò que és bo en l'home
el que allà es malgasta i es panseix:
la pàl·lida angoixa custòdia la pesada porta,
i el guardià és la desesperació.
Perquè maten de gana el petit nen espantat
fins que plora tant de dia com de nit:
i assoten el feble, assoten el ximple,
es burlen del gris ancià,
i alguns es tornen bojos, i tot es torna dolent,
i cap paraula no es pot dir.
Cada cel·la estreta on vivim
és una immunda i fosca latrina,
i l'alè fètid de la mort en vida
asfíxia cada vestit a ratlles,
i tot, excepte la luxúria, es converteix en pols
a la màquina de la humanitat.
Font: El mirall gòtic