La mitologia grega ha estat font d'inspiració inesgotable per a escriptors, assagistes, escultors, pintors, arquitectes, etc. La profusió d'obres d'art amb l'assumpte de la mitologia ha omplert els museus de tot el món. I milers d'anys després, la mitologia continua cridant l'atenció de moltes generacions.
Per això molts dels seus mites són sobradament coneguts. Els mites grecs contenen històries de tota mena: d'amor, de traïció, violència, redempció, càstig o mort. Potser la seva variada temàtica (i les lliçons que se'n desprenen) sigui al·licient perquè coneguem molts d'aquests mites, ja que no deixen de ser històries fascinants. I tu, en coneixes alguns dels més famosos?
La mitologia grega
La mitologia grega està formada per tots els relats, mites i llegendes que són relatius a l'Antiga Grècia, les seves creences i la seva cultura. Entre el mite i la realitat hi ha un petit pas. Perquè aquests relats i històries són meravelloses i s'escapen de l'entesa concreta. No obstant això, dibuixen un panorama cultural i artístic i una entesa del món de la civilització extraordinària, i que se sap el bressol del món occidental.
Aquests relats són plens de fantasia, grans aventures i de proeses sobrehumanes. Estan protagonitzats per déus, semidéus i criatures magnífiques que mostren valors i situacions que no només estimulen la imaginació dels qui els coneixen, sinó que també mostren realitats alternes que serveixen d'aprenentatge i coneixement si som capaços d'adaptar-les al món de l'experiència.
Els mites es van transmetre de manera oral, encara que aquests han quedat plasmats bellament en obres immortals que enriqueixen l'aparell artístic i cultural de la nostra cultura. Hi ha multitud de mites grecs, i alguns són compartits per la mitologia romana. A continuació anomenem alguns dels més mites grecs més famosos.
Mites grecs més famosos
Apol·lo i Dafne
Apol·lo, déu olímpic, va ser aconseguit per una fletxa de Cupido que el va fer enamorar-se embogidament de la nimfa Dafne. La va perseguir amb desassossec pel bosc perquè ella, al contrari, havia rebut una fletxa que li va provocar un efecte oposat i la presència d'Apol·lo li resultava insuportable. El caràcter de la nimfa era a més indòmit i no pretenia casar-se mai més. Per això, quan es va veure molt a prop dels braços d'Apol·lo, va demanar als seus pares, el déu Ladón i la deessa Gea, que la transformessin en un arbre. D'aquesta manera, Dafne va formular desesperadament el desig de deixar d'existir com una nimfa, aconseguint escapar d'Apol·lo i sent part de l'hàbitat natural que estimava. La seva transformació va consistir en un arbre de llorer que simbolitza les fulles que coronen els vencedors als Jocs Olímpics.
El rapte d'Europa
Europa era una princesa fenícia que es trobava en un recés d'aigua al costat d'altres donzelles gaudint del dia. Mentre tot transcorria tranquil·lament, Europa va ser albirada per Zeus qui es va sentir terriblement atret per la noia. Va decidir transformar-se en bou, un fornit, musculós i de pelatge blanc i aparentment manso i es va apostar al costat de la jove. Al principi es va mostrar una mica temorosa per la mida de l'animal, però de seguida el va començar a acariciar i es va acabar per pujar al llom. Zeus, sense perdre oportunitat, va alçar el vol, emportant-se-la fins a l'illa de Creta. Junts procrearan Sarpedón, Minos i Radamantis.
La caiguda d'Ícar
Dèdal es trobava pres al costat del seu fill Ícar a l'illa de Creta. El rei Minos controlava la terra i el mar, per la qual cosa per escapar a Dèdal se li va acudir construir unes ales que va unir amb cera. El seu pla era fugir per aire amb el seu fill. A Ícar li va advertir que no podia volar tan alt perquè corria el risc que el sol fongués la cera. A continuació van emprendre el vol, però, Ícar va desatendre l'advertiment patern i el sol va enderrocar l'estructura de les seves ales, per la qual cosa va perdre la vida quan va caure al mar.
Sísif
Sísif era un rei desdenyós que va ser castigat pels déus. L'àrdua tasca que li va ser imposada va ser la de empènyer una enorme roca pel vessant d'una muntanya. Quan el pedrusco arribava fins a dalt, queia pendent avall novament, sense que Sísif pogués fer res per evitar-ho. Una vegada i una altra passava el mateix i el càstig de Sísif consistia a portar aquesta roca sempre fins al cim.
Prometeu
El mite de Prometeu recorda una mica el de Sísif: el cicle que no s'acaba mai, a manera de condemna inevitable i eterna. En aquest cas, Prometeu era un tità (déu primigeni) que en moltes versions se'l considera el responsable i creador dels homes amb argila. Amb astúcia va burlar Zeus, que, molt enfadat, va determinar amagar el foc als homes. Prometeu el va tornar i Zeus va castigar les osadies de Prometeu fent-lo encadenar perquè una àguila arribés a picar el seu fetge. A més de suportar aquest patiment, Prometeu va patir la regeneració constant del fetge de manera que els animals poguessin devorar-lo per sempre.
Els dotze treballs d'Hèrcules
Hèrcules era un semidéu fill de Zeus, fruit duna relació amb una mortal. Hera, esposa i germana de Zeus va voler saciar la seva ràbia encomanant-li a aquest fill bastard del seu marit dotze perilloses tasques o proves, conegudes com Treballs. Aquests són: matar el lleó de Nemea, executar la hidra de Lerna (monstre aquàtic), capturar la cérvola de Cerinea, bandejar les aus de l'Estínfal, ensinistrar el bou de Creta, rentar els estables d'Augías, sostreure les eugues de Diomedes, robar el cinturó d'Hipòlita, furtar el bestiar de Gerió, robar les pomes daurades del jardí de les Hespèrides i segrestar Cerbero (gos d'Hades).
Aracne i Atenea
Aquest mite té com a centre una nova metamorfosi (com Europa o Dafne i Apol·lo). Explica l'atreviment que va tenir Aracne, excelsa teixidora, en comparar-se amb Atenea, deessa de la saviesa i dels treballs manuals, entre d'altres. Atenea va voler conèixer la jove, que lluny de mostrar-se modesta, va desafiar la mateixa deessa. Totes dues van elaborar bellíssims tapissos i Atenea així ho va admetre, encara que es va sentir ofesa perquè Aracne havia retratat els déus com a víctimes de la degeneració pròpia dels homes. Així doncs, Atenea la va convertir en una aranya, condemnant-la a teixir eternament.
El naixement d'Afrodita
Afrodita és la deessa de l´amor. Un dels grans mites explica el seu naixement que s'hauria produït amb el contacte dels testicles d'Urà (mutilat pel seu fill Crono) al mar. Així va néixer Afrodita en un cos de dona dotada de reconeguda bellesa. Per la seva banda, els Cèfirs es van encarregar de bufar la petxina on es trobava Afrodita fins a fer-la arribar a terra. La veritat és que Afrodita va néixer sent adulta, per la qual cosa s'assenyalen les formes femenines de dona, des del principi, sent també la deïtat de la sensualitat i de la bellesa.
Crono i el naixement dels déus olímpics
Crono (un tità considerat com un dels déus originals) era fill d'Urà (déu del Cel), a qui va matar i mutilar. Ho va fer perquè el seu pare era un tirà, però ell també es va convertir en un. Crono va engendrar diversos fills amb la seva germana Rea: Hera, Hades, Hèstia, Demèter i Posidó. No obstant això, com estava convençut que ells el destronarien de la mateixa manera que ell ho va fer amb el seu progenitor, va resoldre devorar-los a mesura que naixien.
El seu següent fill, Zeus, va ser salvat per la seva mare, Rea, qui ho va amagar durant anys. En el seu lloc, Crono es va menjar una pedra, creient que ingeria el seu propi fill. Passat el temps, Zeus va provocar el vòmit de Crono per recuperar la resta dels seus germans i acabar amb el seu despotisme. No obstant això, sobre això hi ha diverses versions. El quadre de Goya representa Saturn (Crono en la mitologia romana) empassant-se a un dels seus fills.
Judici de París
Es tracta del mite que constitueix l'origen llegendari de la guerra de Troia. Tot va començar amb les noces de Peleo (pare d'Aquil·les) amb la deessa Tetis. La deessa Eris no va ser convidada a l'esdeveniment, per la qual cosa es va presentar molt molesta a la cerimònia amb una poma que deia: «per a la més bella». Aquesta és la que es diu la poma de la discòrdia, perquè al lloc hi havia les deesses Hera, Atenea i Afrodita que es barallaven per la fruita. Per resoldre el conflicte, van decidir que fos Paris, príncep de Troia, qui escollís la més bonica per lliurar-li la poma.
Totes van intentar comprar el seu favor en relació amb els dons que posseïen: Hera li va oferir tresors, Atenea perícia en el saber i en la guerra, i Afrodita li va prometre a la dona estimada. París va optar per l'oferiment de la deessa Afrodita i es va emportar Helena de Troia, qui en la tradició mitològica era presa com a filla de Zeus i havia tingut molts enamorats i pretendents a causa de la seva bellesa. Tot i això, estava casada amb Menelau, rei d'Esparta, que en descobrir que París se l'havia emportat a Troia, va muntar en còlera i va marxar cap a la ciutat per iniciar una guerra.