Mercedes Ballesters. Vida i obra. Fragments escollits

Mercedes Ballesteros

Mercedes Ballesteros | Fotografia: Arxiu Regional de la Comunitat de Madrid

Mercedes Ballesteros va néixer el 6 de desembre de 1913 a Madrid. Va ser la primera dona admesa com a membre de la Acadèmia de la Història, però també va escriure drama, novel·la policíaca i rosa i va col·laborar amb revistes com la Codorniz. Va tenir una obra molt extensa que es va diluir el temps. Així que la recordo en aquest article dedicat. Per redescobrir-la.

Mercedes Ballesteros

Mercedes Ballesteros Gaibrois va ser filla dels historiadors i acadèmics de la Història Antonio Ballesteros i Mercedes Gaibrois. Va estudiar Filosofia i Lletres i més tard es va casar amb el literat i director de cinema Claudi de la Torre. Se'n van anar a Canàries fugint de la Guerra Civil. En acabar el conflicte, Mercedes es va posar escriure novel·la policíaca i rosa, i va fer servir pseudònims com els de Baronessa Alberta i Silvia Visconti. . Ho va fer fins a finals dels seixanta ia primers dels 70 va enviudar. Ja a 1985 va publicar la que seria la seva última obra, una mena de memòries novel·lades. Va morir a la seva ciutat natal a 1995, ja allunyada del món cultural que també gairebé la va oblidar.

Amb una obra molt prolífica, va escriure tant articles com assajos i biografies. Però la que més destaca és la seva faceta com a narradora. Són molts els títols que va signar: París-Niça, L'estrany casament de Glori Dunn, L'aventura d'una noia audaç, Eclipsi de terra, Hivern, Taller, el noi o L'estel i el ressò. també va ser autora dramàtica amb tragèdies com Botiga de neu, a la qual van seguir Vull veure el doctor o Una dona desconeguda.

Mercedes Ballesteros — fragments d'obres

la set

Trenta anys, o gairebé trenta, prenent arròs amb llet per finor de Matías, que havia decidit pel seu compte que aquestes eren les postres predilectes de Justa. Com dir-li que no li agradava? Mai, ni de petita, no s'havia atrevit.
No li donava les gràcies pel regal, ni per les postres, amb tot i apreciar-los tant; el que més li havia agraït va ser aquesta frase: «ets l'únic que tinc al món». Això era cert? Era ella tant per a algú? L'avi tenia una filla, uns altres néts. Carlos, la seva germana, els seus nebots… Però Maties la tenia a ella sola. Quin regal joiós d'aniversari!

Carles, mentre s'afaitava, seguia pensant: «Jo, senyora, represento els interessos de don Ambrosio Marsá…». Feia un matí fred, un d'aquells matins de finals de setembre en què la llum és humida entre la boira. Tot i que el seu marit li havia ofert portar-la al cotxe quan sortís cap al despatx, ella va preferir anar a peu. Anava caminant a poc a poc, gaudint-se a la temperatura del matí. Mirava els transeünts amb qui es creuava, gent precipitada que anava a les seves feines, parelles de nuvis enllaçats i en silenci, nens que corrien cridant, captaires que s'ajupien a recollir alguna despulla. I darrere de cada front una cruïlla i dins de cada cor una ànsia. Els veia de passada, sense fixar-se en cap de determinat, i una immensa pietat s'apoderava del seu ànim. La gent, la vida! Aquesta cadena monòtona i sense sentit!

Eclipsi de terra

La daurada indústria els va treure d'allà gairebé a puntades de peu. Per un error en marcar els itineraris, potser pel fet que el casal dels Borrell es trobava a la cruïlla de tres carrers, el cas va ser que se la va incloure en la ruta de diversos grups i Francisco i el seu acompanyant van resultar ser els quarts a trucar a aquella porta amb la pretensió de treure l'Àsia de la idolatria. Com que els amos de la casa estaven absents i al porter, reumàtic i provecto, li costava una feina ímproba aixecar-se de la butaca i baixar els set esglaons per obrir el portal, i, per altra banda, li tenia sense cura el futur espiritual de l'Àsia , quan va veure davant seu dos nous jovenets armats de guardioles i de fina dialèctica evangelitzadora, els va llançar a empentes, amb un vigor tan inesperat en la seva avançada edat que de miracle no van caure allà mateix desgavellats els pedants apòstols de la caritat.

Taller

Ho tenia arreglat amb molt bon gust: bons mobles, antiguitats, gravats, un paravent de la seva invenció amb papallones multicolors, empresonades entre dos vidres. Tot era refinat, amb aquest refinament una mica de pacotilla, de la pacotilla del bon gust, que il·lustra els Vogue i altres revistes dipositàries del chic.
A Cruz li va agradar, li va agradar enormement, sobretot pel contrast que oferia aquell racó exquisit amb el seu pis atrotinat. A casa seva tot era lleig, pobre. L'estora del corredor estava trencada; deslluïda la carpeta que cobria la llitera. La màquina de cosir tenia una funda feta amb un cobrellit vell. Només la saleta de rebre conservava algun moble bo, però mancat de vernís. A la vitrina, que abans va contenir algun objecte de valor, s'amuntegaven ara les baratijas.

Font: epdlp


Sigues el primer a comentar

Deixa el teu comentari

La seva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

*

  1. Responsable de les dades: Miguel Ángel Gatón
  2. Finalitat de les dades: Controlar l'SPAM, gestió de comentaris.
  3. Legitimació: El teu consentiment
  4. Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers excepte per obligació legal.
  5. Emmagatzematge de les dades: Base de dades allotjada en Occentus Networks (UE)
  6. Drets: En qualsevol moment pots limitar, recuperar i esborrar la teva informació.