Fotografia: Cortesia de Marina Sanmartín.
Marina Sanmartín treu nova novel·la que es titula Les mans tan petites. Escriptora i articulista, la podem trobar cada dia a la madrilenya llibreria de Cervantes i Cia. En aquesta entrevista ens parla d'aquesta història i molt més. li agraeixo moltíssim el seu temps i l'amabilitat.
Marina Sanmartín- Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva nova novel·la es titula Les mans tan petites. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
MARINA SANMARTÍ: La idea va sorgir a Tòquio, durant els dies que vaig passar allà a la tardor del 2018, uns dies que, per moltes raons, em van canviar la vida. Les mans tan petites és un novel · la de suspens clàssic i elegant, que parteix del assassinat de Noriko Aya, la ballarina més famosa del món; i alhora és la meva novel·la més íntima; una reflexió sobre el desig i els seus límits, sobre la literatura com a banc de proves i també sobre el que entenem per amor.
- A EL: ¿Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
MS: Recordo moltes primeres lectures, però les que em vénen al capdavant amb més freqüència, de la meva última infància i primera adolescència són, per ordre cronològic de descobriment, La història interminable, El pes de la palla y Sobre herois i tombes. Del que sí que estic segura, encara que no recordo el primer que vaig escriure, és que no hi ha un moment de la meva infantesa en què no volgués ser escriptora. Aquesta aspiració sempre ha estat allà, des dels meus primers anys, pot ser perquè des de molt aviat vaig saber i em van fer veure que se'm donava bé; potser perquè les persones que m'han agradat i captat el meu interès mentre em formava —mestres, familiars, enamoraments— eren lectores empedreïdes.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
MS: Tinc molts: Henry James, Patricia Highsmith, Milà Kundera, Iris Murdoch, Marguerite Duras, Daphne du Maurier, Rafael Chirbes…
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
SENYORA: Conèixer Tom Ripley; crear, Ignatius Reilly de La conxorxa dels ximples o Zeno de La consciència de Zeno.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
SENYORA: Quan m'embusso, apago l'ordinador i reprenc el text al quadern, a mà. Això sempre m?ajuda a seguir.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
SENYORA: A casa meva, D, Amb el primer cafè amb llet del dia.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
SENYORA: M'agrada la noespelma contemporània, però també descobrir grans clàssics. El passat estiu vaig llegir Somni al pavelló roig, de Cao Xueqin, del XVIII xinès, i ho vaig gaudir moltíssim.
- Què estàs llegint ara? I escrivint?
SENYORA: Lleó sempre diversos llibres alhora. Ara mateix tinc a la tauleta de nit Obra mestra, de Juan Tallón; atemptat, de Juana Salabert i Una història de la lectura, d'Alberto Manguel. Pel que fa al que estic escrivint, per primera vegada treball en un assaig i estic gaudint moltíssim. Espero poder explicar més aviat.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
SENYORA: crec que pateix per excés. Es publiquen tants títols que resulta difícil prestar-los l'atenció que mereixen i distingir-ne tots els bons. Per obtenir beneficis, si prioritza sovint la quantitat enfront de la qualitat —els autors escriuen més ràpid per publicar amb més freqüència, les editorials es carreguen de novetats per quadrar els seus balanços, a les llibreries els llibres es queden molt poc temps perquè, literalment, no hi caben i han de sortir perquè els nouvinguts puguin entrar …—. Ara que vivim un moment de retrobament amb la lectura, ens hauríem de replantejar com aconseguir que els nous lectors hagin arribat per quedar-s'hi.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
SENYORA: Em sento afortunada perquè per a mi ha estat força suportable. Els meus éssers estimats no han emmalaltit o s'han recuperat sense conseqüències, i la meva naturalesa solitària em va ajudar molt durant el confinament, que vaig suportar molt bé i vaig aprofitar per escriure. A més, la situació va posar de manifest quant volia el barri a la nostra llibreria, Cervantes i companyia, i això va ser emocionant.
D'altra banda, també gràcies a la llibreria m'ha arribat la tristesa de la gent que habitualment ens visita i sí que ha patit. Les seves històries m'han ajudat veure més enllà de la meva pròpia experiència, que és com hauríem de tractar d'entendre tota realitat, tenint en compte que allò que ens passa a nosaltres no és l'única versió d'un esdeveniment o una tragèdia. Sobre aquesta idea tinc la intenció d'escriure més tard o més d'hora.