Maria Montesinos té nova novel·la que es titula Una decisió inevitable. en aquesta entrevista ens en parla i molt més. li agraeixo moltíssim el seu temps i amabilitat per atendre'm.
María Montesinos — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: El teu darrer llibre es titula Una decisió inevitable. Què ens expliques en ell i d'on va sorgir la idea?
MARIA MONTESINOS: La idea d'aquesta novel·la va sorgir fa molts anys, durant un viatge a les mines de Riotinto, a Huelva. Vaig visitar el museu de les mines on es mostra com es van explotar els jaciments i les condicions en què es va fer; em vaig muntar al vell ferrocarril miner que discorre en paral·lel a la llera del riu Riotinto, vermell com la sang, el trajecte del qual finalitzava al port de Huelva, i vaig passejar pels senders del que havia estat la antiga colònia britànica on residien els empleats de la Companyia Rio Tinto, propietària de les mines entre 1873 i 1954. L'Estat espanyol, tan necessitat de capital en aquella època de finals del XIX, havia venut a l'empresa britànica el terra i el subsòl de les terres on s'ubicaven les riques mines de coure de Huelva.
Yo desconeixia aquesta història, i també el fet de que hi hagués existit una colònia britànica construïda a imatge i semblança de la vida que tenien al Regne Unit —amb les casetes o cases rurals, el club anglès, la pista de tennis—. Igual que en altres colònies que tenien pel món, els anglesos vivien d'esquena els habitants del poble de les mines de Riotinto i dels altres pobles del voltant, tancats en si mateixos i en els seus rígids costums victorians, aïllats de la gent de la zona —“natius” als que menyspreaven— per les tàpies que envoltaven la colònia.
A mesura que passejava per aquell lloc, vaig començar a preguntar-me com serien aquestes persones, com haurien estat les seves vides allà, com seria la seva relació amb la gent de la comarca, i vaig pensar que hi havia una bona història. Tenia tots els ingredients: un paisatge esquinçat, un conflicte entre la poderosa companyia Rio Tinto i els miners, un problema de contaminació ambiental provocat pels fums de les explotació minera que afectava greument els habitants dels pobles, i un xoc entre dues cultures , dues maneres d'entendre el món.
No obstant això, en aquell moment jo encara no em dedicava a l'escriptura, ni em sentia preparada per abordar una novel·la situada en una època, la de la Restauració monàrquica, tan desconeguda en aquell moment per a mi. Va ser uns quants anys i unes quantes novel·les després quan vaig pensar que li havia arribat el seu moment i podia explicar aquesta història que tenia al cap.
La novel·la se situa entre 1887 i 1888, una data fatídica a Riotinto, perquè va tenir lloc la primera manifestació de la gent del lloc contra la contaminació dels fums sulfurosos, que va ser reprimida a trets per part d'un regiment militar.
- AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I la primera història que vas escriure?
MM: Sí, és clar. He estat molt lectora des de petita. Els meus primers records lectors són aquells fascicles de grans novel·les il·lustrades de l'editorial Bruguera: Ivanhoe, de Walter Scott; Miguel Strogoff, de Juliol Verne; Príncep i captaire, de Dickens… Anava amb el meu pare al Rastro de Madrid i me'ls comprava.
Conservo un record vívid dels meus berenars a la tornada de l'escola, asseguda a la taula de la cuina amb un entrepà a la mà i llegint el fascicle de vinyetes obert davant meu. Després vaig ser molt lectora de totes les col·leccions juvenils de llavors, els Cinc, els Hollister, etc, i d'aquí vaig passar a qualsevol títol que atregués la meva atenció a la biblioteca de Las Rozas, on vivíem. Ho llegia tot, m'encantava. Agafava un autor i si m'agradava, devorava tots els seus llibres: recordo a Pearl S. Buck, Agatha Christie, o autores de novel·la romàntica dels anys 50-60 que tenia la meva àvia a la seva biblioteca com les germanes Linares-Becerra (Luisa i Conquilla) o Maria Teresa Sesé.
La primera història que vaig escriure va ser als quinze anys, una novel·la juvenil que vaig presentar a un concurs literari del meu poble que, per descomptat, no vaig guanyar. La conservo a casa i en rellegir-la sento una barreja de tendresa i vergonya.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
MM: Realment, no sóc gaire escriptors “de capçalera” inamovibles. Els meus favorits han anat canviant segons les etapes de la meva vida i la meva evolució lectora, imagino. Hi va haver una època en què m'encantaven Sigrid Undset, Milà Kundera, Javier Marías, Soledad Puértolas, José Saramago… Sempre ha estat molt present Carmen Martin Gaite, de la qual crec que ho he llegit tot, fins i tot els seus diaris (sóc addicta als diaris d'escriptors). Ara mateix, les meves referències són molt canviants. M'agraden molt Edith Wharton, Elizabeth Strout, Siri Husvedt, tant la seva narrativa com els seus assaigs, Almudena Grandes i Sara Mesa, Per exemple.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
MM: Ah! Vaig a fer una mica de trampa: el Henry James que retrata Colm Coibin en El mestre. Em va seduir totalment, malgrat que les meves lectures de Henry James són molt poques. M'hauria encantat conèixer-lo.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
MM: No, no tinc grans manies, ni per escriure ni per llegir. Potser, a l'hora d'escriure, necessito silenci i solitud, però he comprovat que també puc escriure sense aquestes dues condicions.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
MM: tinc un Escriptori en un racó de casa meva que s'ha anat expandint al voltant amb els meus papers, llibres i quaderns fins a colonitzar bona part de l'habitació. Sóc assegut a escriure després de dinar durant tota la tarda, cada dia. Em sento més espavilada, més activa.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
MM: Sí, m'agrada molt la novel·la policíaca i els diaris d'escriptors, com he dit abans.
- Què estàs llegint ara? I escrivint?
MM: Ara mateix estic llegint Cinc hiverns de Olga Merino, que compta els seus anys de corresponsal a la Unió Soviètica als anys 90. M'està agradant molt, tant pel seu estil d'escriptura com pel fet de conèixer una mica del caràcter d'un país que és tan desconegut i incomprensible per a mi.
I pel que fa a l'escriptura, ara mateix estic donant voltes a un parell d'històries, però no estic escrivint res encara.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
MM: Suposo que el panorama editorial sempre és complicat, per unes raons o altres. Ara es publica moltíssim, les novetats no aguanten ni dues setmanes als expositors de les llibreries, i per als autors, que passem tant de temps per crear una història, de vegades és força descoratjador.
Jo vaig començar autopublicant les meves novel·les el 2015 perquè no coneixia ningú al sector editorial i les meves referències d'amigues que sí que publicaven amb editorial no eren gaire positives. Es queixaven de manuscrits retinguts molt de temps, de manca de resposta, d'un tracte de vegades poc respectuós.
Vaig tenir la sort que la meva primera novel·la autopublicada a Amazon va funcionar molt bé a nivell de vendes i de crítiques, i no em vaig plantejar enviar res a editorials fins que em van contactar ells interessant-se per l'última novel·la que havia autopublicat en aquell moment, una novel·la d'amor històrica ambientada a l'Espanya de finals del XIX, a Comillas (Cantàbria), i que després sortiria publicada amb el títol de Una destinació propi, el primer de la trilogia, al que seguirien Una passió escrita y Una decisió inevitable, aquest últim.
Ara que publico amb una editorial com és Edicions B de Penguin Random House, he de dir que la meva experiència amb ells ha estat magnífica, impecable. Em sento una privilegiada per això.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
MM: Està sent difícil perquè estic dins d'aquest grup immens de persones a qui ens ha guanyat una mica el desànim, la malenconia, de vegades fins i tot l'ansietat. Segurament quedarà alguna cosa dins meu per al futur, però ara mateix, l'únic que pretenc en la meva escriptura és allunyar-me el més possible de la realitat que m'envolta.