Margaret Atwood és una de les autores més representatives —per no dir la més— de la literatura contemporània canadenc i va néixer un dia com avui del 1939 a Ottawa. També guionista i crítica literària, potser la seva faceta com a poeta és la menys coneguda o seguida, eclipsada per l'enorme popularitat recent de les seves obres narratives, que porten l'empremta de la defensa pels drets de les dones, la denúncia social i les trames distòpiques.
Les adaptacions que s'han fet per a televisió com a sèries de títols com El conte de la criada o Gràcies àlies s'han guanyat el favor de la crítica i el públic a parts iguals. Ha estat guardonada amb diversos premis entre ells el Príncep d'Astúries de les Lletres el 2008. Però avui portem aquesta selecció de poemes escollits de la seva obra. Per descobrir-la i celebrar aquest aniversari.
Margaret Atwood — Poemes
hotel
Em desperto a les fosques
en una habitació estranya.
Hi ha una veu al sostre
amb un missatge per a mi.
Repeteix una vegada i una altra
la mateixa absència de paraules,
el so que fa l'amor
quan arriba a la terra,
ficat per força en un cos,
acorralat. A dalt hi ha una dona
sense cara i amb un animal
desconegut que tremola dins seu.
Ensenya les dents i sanglota;
la veu xiuxiueja a través de les parets i el terra;
ara està solta, lliure i corrent
costa avall cap al mar, com a aigua.
Examina l'aire al voltant i troba
espai. Al final, em
penetra i es torna meva.
Retrospectives de la guerra del 1837
Una de les
coses que vaig descobrir
en ella, i des de llavors:
que la història (aquesta llista
de desitjos inflats i de cops de sort,
contratemps, caigudes i errors que se cenyeixen
com a paracaigudes)
se't lia a la ment
d'una banda, i de l'altra llisca
que aquesta guerra estarà aviat entre aquestes
diminutes figures ancestrals
que se't ennuvolen i se't dilueixen
per la part de darrere del cap,
confoses, inquietes, insegures
de què fan aquí
i que de tant en tant treuen el cap amb un rostre
idiota i unes mans de dispersió de plàtans;
amb banderes,
amb armes, endinsant-se entre arbres
traç marró i gargot verd
o, en el dibuix a llapis gris intens
d'una fortalesa, s'amaguen disparant-se
els uns als altres, fum i vermell foc
que a la mà d'un nen es fan realitat.
Altres possibles pensaments des de sota la terra
A baix. Enterrada. Puc sentir
rialles lleus i passos; l'estridència
del vidre i l'acer
els invasors dels qui tenien
el bosc per refugi
i el foc per terror i una mica sagrat
els hereus, els que van aixecar
fràgils estructures.
El meu cor enterrat per dècades
de pensaments anteriors, resa encara
Ah enderroca aquest orgull de vidre, babilònia
fonamentada sense foc, a través del subsòl
resa al meu inexpressiu fòssil Déu.
Però s'hi queden. Extingida. Sento
menyspreu i, no obstant, pena: el que els ossos
dels grans rèptils
desintegrats per alguna cosa
(diguem pel
clima) fora de l'àmbit
que el seu simple sentit
del que era bo els traçava
sentien quan eren
perseguits, enterrada entre els suaus immorals
insensibles mamífers deixalles.
Davant d'un mirall
Va ser com despertar-me
després d'haver dormit set anys
i trobar-me amb una cinta tesa,
d'un negre rigorós
podrit per la terra i els torrents
però en canvi la meva pell es va endurir
d'escorça i arrels com a cabells blancs
La meva heretada cara vestit amb mi
una esclafada closca d'ou
entre altres deixalles:
el plat de pisa fet miques
al sender del bosc, el xal
de l'Índia destrossat, fragments de cartes
i el sol d'aquí m'ha imprès
el seu bàrbar color
Se m'han posat rígides les mans, els dits
trencadissos com a branques
i els ulls perplexos després de
set anys, i gairebé
cecs/brots, que només veuen
el vent
la boca que s'obre
i s'esquerda com una roca al foc
en intentar dir
Què és això
(només trobes
la forma que ja ets,
però què
si ja has oblidat en què consistia
o descobreixes que
mai ho has sabut)
L'home que va existir
Al camp amb neu va obrint el meu marit
una X, concepte definit davant d'un buit;
s'allunya fins que queda
ocult pel bosc.
Quan ja no ho veig,
en què s'ha convertit
quina altra forma
es barreja a la
mala herba, vacil·la pels tolls
s'amaga de l'alerta
presència d'animals del pantan
Tornarà
al migdia; o potser la idea
que en tinc jo
sigui el que em trobi de tornada
i amb ell emparant-se darrere d'ella.
Potser em transformi a mi també
si arriba amb els ulls de la guineu o els del mussol
o amb els vuit
ulls de l'aranya
No em puc imaginar
què veurà
quan obri la porta
Font: A mitja veu