Manuel Susarte Román va néixer a Mula (Múrcia). Es va estrenar amb la seva primera novel·la, Atropia, el 2021 i aquest mes de desembre ha presentat la segona, Quan tots siguin ombra, que és la seva primera inclusió al gènere negre. Us agraeixo molt que m'hagi atès per aquesta extensa entrevista on ens en parla i de diversos temes més.
Manuel Susarte Román — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva nova novel·la porta per títol Quan tots siguin ombra. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
MANUEL SUSARTE ROMAN: Hi explico una història clàssica de policies: el protagonista que intenta aturar el seu antagonista, impedint així que augmenti el nombre de víctimes. Però crec que ho faig des d'un enfocament nou, tant per la descripció dels fets com per les característiques pròpies del dit antagonista. Està ambientada a principis dels vuitanta, que és una època que em fascina, no només per haver-la viscut, sinó sobretot pels profunds canvis que es van dur a terme al nostre país: l'estructura heretada de la dictadura començava a esquerdar-se i una nova generació pugnava per ocupar aquests espais al carrer, als escenaris, a la política. I tot amb una ciutat com Cartagena de fons, què més es pot demanar.
La idea va sorgir, com tantes coses bones, d'una xerrada de cafè amb el meu amic Jesús, qui la va sembrar en la meva ment. Allí va anar creixent fins que vaig tenir la necessitat de posar-la per escrit. Ja, a la fase de documentació per donar-li forma, la història que s'obria en la meva imaginació va ser conquistant-me fins que va acabar convertint-se en novel·la.
- A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
MSR: No sabria dir-te quin va ser el meu primer llibre, ja que vaig ser un lector molt precoç. Et puc parlar d'uns llibres de text de l'EGB anomenats SENDA i que recollien fragments de novel·les; jo els llegia una vegada i una altra. La meva infància va transcórrer llegint les aventures de els Cinc, Les de Guillem el entremaliat i, sobretot, a Jules Verne, les obres completes del qual em van regalar els meus pares. Curiosament sí que recordo el primer llibre que vaig comprar personalment (estalviant dels cinc durs de paga setmanal que em donaven): una edició dels viatges de Marco Polo, exemplar que encara conservo.
També recordo la primera història que vaig escriure: tractava d'una marieta amb què es ficaven la resta d'insectes (en aquella època encara no es feia servir la paraula intimidació) i que per escapar de la seva trista realitat va decidir construir un coet amb què viatjar a la Lluna. Mariquet volador gairebé en òrbita es deia. Uns set o vuit anys tindria jo.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
MSR: Han de ser diversos per força. Ja he dit que vaig créixer viatjant de la Terra a la Lluna, acompanyant a Miquel Strogoff per la gelada estepa, sobrevivint dos anys al costat de la meva classe en una illa deserta, gràcies a Julio Verne i aquest és el meu primer referent (encara que sigui cronològic). També, sens dubte, Umberto eco; Scott Fitzgerald; els clàssics del nostre Segle d'Or...
Tots ells quant als que m'han acompanyat sempre, i si parlem de la meva tauleta, tinc un deute etern amb Stephen King, no només per modelar en part el meu estil, sinó per regalar-nos al seu fill Joe Hill; James Clavell… Si parlem d'autors espanyols, encapçalaria el podi Arturo Pérez-Reverte, seguit de prop per Joan Eslava Galán, Cela, Vázquez Montalban… Com veus, em resulta difícil triar.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
MSR: M'hauria encantat CREAR a Sherlock Holmes, sens dubte. Em fascina aquest personatge que acaba convertint-se en un gènere en si mateix, inventant una professió, creant un tipus de novel·la i que, pel camí, devora el seu creador. I m'hauria agradat conèixer al més universal dels nascuts de ploma espanyola: el Quixot. Quan tots els altres personatges ja no siguin ni tan sols un gandul record, el nom de Cervantes, unit al d'Alonso Quijano, continuarà sent reconegut.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
MSR: No tinc manies a l'hora de llegir, qualsevol lloc i moment són bons. Prefereixo el paper, però no faig fàstics a la resta de suports. Quantes esperes no m'haurà alleujat un ebook llegit al mòbil! Pel que fa a escriure sí que en tinc alguna: escric a mà, amb ploma i escoltant música.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
MSR: Prefereixo escriure a meu despatx, en caure la tarda. Però quan sento la necessitat de fer-ho (perquè he tingut una idea o perquè em ve l'escena perfecta, la conversa aguda, el comentari encertat) aprofito el lloc on em trobi, sigui en un descans de la feina o dins del cotxe en un aparcament. Tot i això, m'agrada dedicar un parell d'hores diàries a escriure al meu despatx, cosa que no sempre és possible.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
MSR: Sí, sóc força eclèctic en les meves lectures i espero que això es reflecteixi en els meus escrits. El misteri i el terror sobrenatural són els meus favorits, però també m'agraden els llibres d'història i la novel·la històrica, sobretot l'ambientada als segles XIX i XX, la novel·la satírica i d'humor, l'assaig. L'únic que no m'acaba d'enganxar és la poesia, suposo que encara no ha arribat aquest moment de la meva vida.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
MSR: Sóc lector de diversos llibres alhora. Ara estic amb Pist a la bilbaïna, de José Francisco Alonso i el simultani amb L'etern descalç, de Marcos Muelas i El dia D, d'Antony Beevor. Estic amb la reescriptura d'una novel·la que vaig acabar l'any passat, Bruixes, encanteris i bastons de canyella, ambientada a l'Espanya del segle XVI. I també escric una nova història de Imanol Ugarte, el protagonista de Quan tots siguin ombra.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial?
MSR: Crec que, de forma paradoxal, està immòbil quan sembla més dinàmic. Proliferen les editorials que només ho són de nom, especialistes a viure dels diners dels autors al lloc de fer-ho dels diners generats per aquests. El 2019, darrer any del qual es tenen dades estadístiques, es van editar a Espanya més de 80.000 llibres (més que lectors, segons defensa un amic meu). Això fa que tot sigui confús.
Tots semblem interessats en els mateixos temes, en els mateixos autors i és perquè els mitjans de màrqueting i publicitat estan en mans de tres o quatre grans editorials que ens bombardegen constantment amb els seus productes i la resta d'autors tracten de sobreviure a les xarxes socials. Les llibreries estan plenes dels èxits prefabricats per les dues grans corporacions (encara que hi ha mil editorials, la majoria pertanyen a aquests dos grans grups que tots tenim al cap). Mentrestant, les propostes independents, els nous autors que poden tenir històries interessants per explicar han de competir entre ells per aconseguir un lloc a la cantonada menys il·luminada del local.
La darrera novel·la de Manuel Susarte Román
Els escriptors que menys publicitat necessiten són, irònicament, els que tenen més presència mediàtica. L'edició s'ha destapat com a negoci lucratiu ia ella s'han llançat moltes empreses que no són, la majoria de vegades, més que meres impremtes.
Com veuràs, sóc força pessimista respecte a aquest tema. Tot i això, també hi ha noves propostes, persones que decideixen editar arriscant-ho tot i mogudes per l'amor a la feina ben feta, petites editorials que fan uns llibres que val la pena llegir. El lector que tingui interès a gaudir de la gran varietat de mons que hi ha fora del best seller de torn ho pot fer buscant una mica.
- A EL: T'està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva tant a nivell cultural com social?
MSR: Per fortuna, la crisi no m'ha colpejat de manera directa i encara que tots la notem com a col·lectiu, al meu entorn ens mantenim més o menys igual. Pel que fa a la cultura, la crisi és una cosa endèmica, transgeneracional. Però pensant en positiu, la pandèmia i la consegüent recessió econòmica han fet que, de manera paradoxal, augmenti el nombre de lectors. Als llibres hem trobat l'alleujament i l'evasió per suavitzar la difícil situació que hem travessat com a societat. La gent ha llegit més i això s'ha notat a les llibreries, a les biblioteques. Esperem que sigui una tendència vinguda per quedar-s'hi.
Però la cultura en general i la literatura en particular (per ser la part que em toca) segueixen necessitant del suport i impuls dels estaments oficials. Una aposta decidida per fomentar les actuacions necessàries com ara beques a la creació, difusió publicitària d'autors, invertint en jornades culturals (més enllà de l'acte per fer-se la foto de rigor), fires del llibre, etc. Perquè si deixem la nostra cultura en mans d'uns quants (i els seus interessos mercantilistes) correm el risc d'acabar uniformant-nos com a societat. I això, com deia el cec, jo prefereixo no veure'l.