Una de les anècdotes que més gràcia em van causar en el seu moment, a l'internar-me en investigacions sobre aquest particular personatge, i increïble escriptor, va ser el de la seva candidatura a president.
Una nota que a l'respecte vaig llegir, nomenava a macedoni Fernandez com jocós davant la idea, i citava la següent frase dita per l'autor (cito tal qual record): "Si un home vol posar un quiosc, com hi ha tants homes que tenen quioscs, no li anirà bé. Ara, si un home es postula com a candidat a president, sent que no hi ha massa candidats que es postulin, probablement, li vagi bé".
Una cosa que a el dia d'avui recordo com l'actitud més irrisòria, encara que més pròpia de l'escriptor. La veritat és que, a l'posar-me a investigar per saber més sobre el tema, em vaig trobar amb un article escrit per Carlos García, Titulat Macedoni ¿President ?.
En el mateix, l'investigador desplega diversos elements i cites d'autors, per tal d'aclarir la confusió que sobre la suposada candidatura s'ha presentat al llarg de la història. I és que, entre 1920-23 i 1926-28, Macedonio Fernández va poder o no presentar-se a eleccions. Entre aquestes dues dates no hi ha claredat de si l'autor ho va fer o no. La veritat és que García, en la seva investigació, demostra que no hi va haver cap candidatura, sinó més aviat un efecte a la causa generada. És a dir, Macedoni començar una pseudo campanya per tal d'arribar a la gent, per mitjà del repartiment de paperets amb el seu nom, per exemple. En cap moment es va plantejar com a candidat, ni va demanar votació al seu nom.
Si s'ha confirmat, per mitjà dels seus cercles pròxims, que en el '20, Macedonio Fernández sí anhelava amb arribar a ocupar algun lloc a la casa presidencial, més no fos la de conseller secret de el president. Però, en el que consta als registres, mai va haver una candidatura definitiva.
Aquesta anècdota no deixa de ser una de les tantes enginyoses sortides amb què Macedoni es feia present, tant entre el seu cercle d'amics, com en la societat mateixa, receptora dels seus deliris.
A continuació, un text de Borges que crec aclareix molt del que aquí es va exposar.
El mecanisme de la fama li interessava [a MF], no la seva obtenció. Durant un any o dos va jugar amb el vast i vague propòsit de ser president de la República. [...] El més necessari (ens repetia) era la difusió del nom. [...] Macedoni va optar per aprofitar la seva curiós nom de pila; la meva germana i algunes amigues seves escrivien el nom de Macedoni en tires de paper o en targetes, que acuradament oblidaven a les confiteries, en els tramvies, en les senderes, en els vestíbuls de les cases i en els cinematògrafs. [...] D'aquestes maniobres més o menys imaginàries i l'execució no calia apressar, perquè havíem de procedir amb molta cautela, va sorgir el projecte d'una gran novel·la fantàstica, situada a Buenos Aires, i que vam començar a escriure entre tots. [...] L'obra s'intitulava L'home que serà president; els personatges de la faula eren els amics de Macedoni i en l'última pàgina el lector rebria la revelació que el llibre havia estat escrit per Macedonio Fernández, el protagonista, i pels germans Dabove i per Jorge Luis Borges, que es va matar a fins de l' capítol novè, i per Carlos Pérez Ruiz, que va tenir aquella singular aventura amb l'arc de Sant Martí, i així de la resta. En l'obra s'entreteixien dos arguments: un, visible, les curioses gestions de Macedoni per ser president de la República; un altre, secret, la conspiració ordida per una secta de milionaris neurastènics i potser bojos, per aconseguir la mateixa finalitat. Aquests resolen soscavar i minar la resistència de la gent mitjançant una sèrie gradual d'invencions incòmodes. La primera (la que ens va suggerir la novel·la) és la dels sucrers automàtics, que, de fet, impedeixen endolcir el cafè. A aquesta la segueixen altres: la doble llapis, amb una ploma a cada punta, que amenaça punxar els ulls; les empinades escales en les que no hi ha dos graons de la mateixa altura; el tan recomanat pinta-navalla, que ens talla els dits; els estris elaborats amb dues noves matèries antagòniques, de manera que les coses grans siguin molt lleugeres i les molt noies pesadíssimes, per burlar la nostra expectativa; la multiplicació de paràgrafs empastelados en les novel·les policials; la poesia enigmàtica i la pintura dadaista o cubista. En el primer capítol, dedicat gairebé completament a la perplexitat i a la por d'un jove provincià davant la doctrina que no hi ha jo, i ell, per tant, no existeix, figura un sol artefacte, la sucrera automàtic. En el segon figuren dos, però d'una manera lateral i fugaç; nostre propòsit era presentar-los en proporció creixent. Volíem també que a mesura que es embogissin els fets, l'estil es embogís; per al primer capítol vam triar el to conversat de Pío Baroja; l'últim hagués correspost a les pàgines més barroques de Quevedo. A la fin el govern s'ensorra; Macedoni i Fernández Latour entren a la Casa Rosada, però ja res significa res en aquest món anàrquic. En aquesta novel·la inconclusa bé pot haver algun involuntari reflex de l'Home que va ser Jueves.
font: