Aquests dies estic de viatge, per Cuba, a on m'he anat només amb un gran quadern i un bolígraf que per quan llegiu això possiblement s'hagi acabat. Per aquesta raó, i perquè sempre sòl fer-ho quan no puc escriure in situ, No se m'acut millor manera de incitar a desconnectar que a través de les lletres, més concretament de la literatura per viatjar. El següent relat, 21 carrer de la princesa, Va ser escrit durant un viatge a l'Índia, on vam conèixer a moltes persones, entre elles a l'home de nom fictici que protagonitza la següent lectura.
¿Viatgem?
Iraván no tenia dona ni fills. El seu únic passatemps era mirar al carrer amb la mirada perduda i un somriure beta, d'aquestes que mai arriben a formar clotets. Em va inspirar tendresa i una mica de tristesa, però encara no sabia per què. Després parlar-me de l'monsó i un Occident pel qual sospirava des de la vorera en secret, em va convidar a entrar a casa, deixant la porta mig oberta. L'interior de la casa semblava un antiquari amb olor de massala. Hi havia una bicicleta apartada en un racó de la sala, una escultura de colors de Lakhsmi i un sofà que algun oficial de Raj Anglès va haver de oblidar al seu jardí exòtic segles enrere. Una cortina de color magenta protegia unes dependències camuflades en la foscor, a la fi d'un passadís.
L'amfitrió no em va preguntar què volia prendre, tan sols va arribar amb dos gots de whisky amb aigua que jo sorbí poc a poc mentre ell donava lingotazos més llargs. Em va explicar que anys enrere havia viatjat com a mariner en un vaixell que transportava cocos als països de la Mediterrània i que estava enamorat de Barcelona. La seva mirada semblava volar, ara més que mai, a altres llocs. Després va començar a explicar-me anècdotes de la vida a bord, de les persones de tantes nacionalitats que treballaven al vaixell i d'un amic seu, el nom tampoc recordo, de què no va trigar a ensenyar-me una foto. Apareixien tots dos, joves i feliços, lluint l'uniforme naval blanc mentre cadascun sostenia un coco a cada mà. "Millor amic", deia constantment. I els ulls se li entelaven. Ràpidament va canviar de tema, potser després de ser conscient de l'excitació momentània, i va continuar preguntant sobre Espanya. Aprofitem per comparar els valors a cada país, i ell va començar a despotricar contra una nova generació hindú en què les relacions humanes encara seguien subjectes a codis morals alguna cosa obsolets. Veient-parlar semblava l'home més assenyat de l'món, conscient el temps i el lloc en el qual li havia tocat viure. Li vaig preguntar per què no va pensar en quedar-se a Europa, però no va contestar, potser per por a reconèixer que era esclau de la seva pròpia cultura, motiu pel qual sempre jeia sol al carrer, a costa de que una nova oportunitat entrés a casa .
Abans d'anar-me'n va tornar a mirar la foto i em va dir que el seu amic estava casat, tenia fills i vivia a Madràs. Em va dir que portava anys sense veure-li. Ja no plorava, però igualment estava trist, i el motiu no era per una simple qüestió de distància.
Em va acompanyar a la porta després de mitja hora d'amable conversa i va tornar a deixar la porta mig oberta, potser esperant que els canvis li arribessin abans que fos massa tard.
Espero que us hagi agradat.
A quin llibre soleu recórrer quan voleu viatjar?
abraçades,
A.