Leticia Castro. Entrevista amb l'autora de Lamer les ferides

Fotografia: Leticia Castro i el seu gos Tofi, perfil de Facebook.

Leticia Castro és argentina però viu a Madrid. La darrera novel·la que ha publicat es titula Llepar les ferides, on hi ha un protagonista de quatre potes i una història que commourà tots els amants dels gossos. Ha tingut l'amabilitat d'atendre'm per aquesta entrevista on ens parla d'ella i diversos temes més. Li agraeixo molt seu temps.

Leticia Castro— Entrevista

  • ACTUALITAT LITERATURA: El teu darrera novel·la porta per títol Llepar les ferides. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?

LETÍCIA CASTRO: És la història de dues vides que es creuen de casualitat: la de Camila, una argentina que fugint del seu passat abandona casa seva, la família i la feina per refugiar-se en un poblet de La Alpujarra, i la de Tofi, un gos abandonat. Tots dos estan passant per un molt mal moment; només es tindran l'un a l'altre per sortir-se'n. 

Camila era un personatge que em rondava al cap des de feia temps, volia explicar la seva conflicte intern, la seva història, però no sabia qui podia acompanyar-la. Quan fa uns anys em vaig trobar un gos abandonat amb el qual vaig passar per unes quantes adversitats, vaig pensar que ell podia ser l'altre personatge de la novel·la.

  • A EL: ¿Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?

LC: Me'n recordo com si fos avui de quan vaig llegir els contes del llibre El príncep feliçD' Oscar Wilde. El meu pare me'l va comprar usat, en una llibreria de l'avinguda Corrientes (a Buenos Aires). Jo tenia nou anys. La meva vida va ser abans i després d'aquell llibre.

La meva primera història la vaig escriure a aquesta mateixa edat, encara la conservo. Va de una gateta que s'escapa de la casa on viu amb la seva mare i es fica en un món màgic: els animals són d'altres colors, els núvols són comestibles, el foc de la xemeneia li parla. No pot estar pitjor escrita, però li tinc molt afecte.

  • A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques. 

LC: Els escriptors que per un motiu o altre més m'han marcat fins ara van ser Cortázar, Saramago, Bryce Echenique, Virgínia Woolf, García Márquez, Milà Kundera, Hebe Uhart, Anaïs Nin, Oscar Wilde, per esmentar alguns. 

  • AL: I aquest gos literari que t'ha pogut tocar més el cor?

LC: És la història del meu gos Tofi. De fet, al gos de Llepar les ferides ho vaig trucar igual. El passat del Tofi novel·lat m'ho vaig inventar al complet, però tota la resta que explico és veritat, em va passar.

  • A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear? 

LC: M'encantaria conèixer a Alonso Quijano. I haver-ho creat, és clar. Una llàstima que Cervantes se m'avancés.

  • A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir? 

LC: necessito silenci tant per escriure com per llegir. És l'única mania que tinc.  

  • A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho? 

LC: Llegeixo i escric en QUALSEVOL Moment, sempre que puc, o que tinc una estona lliure estic fent una cosa o laltra. Davant una xemeneia amb els meus animalets a prop diria que és el meu lloc preferit per llegir o escriure.

  • A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?

LC: Llegeixo de tot. Llegeixo el que sigui que caigui a les meves mans. Llegeixo el que em recomanin o trobi al carrer o descobreixi en una llibreria o em prestin. Encara intento fugir dels grans èxits comercials.

  • Què estàs llegint ara? I escrivint?

LC: Estic llegint diversos (depenent de les meves ganes acudeixo a un o altre, sempre llegeixo diversos alhora): permafrost, d'Eva Baltasar. Fruits estranys, de Leila Guerriero. El nostre món mort, de Liliana Colanzi. La vida a estones, de Juan José Millás.

Estic revisant, corregint, retocant una novel·la que vaig escriure fa temps que per a mi té un valor sentimental molt important, és una novel·la que transcorre íntegra a Argentina.

  • A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?

LC: Ara com ara fer-li arribar el teu manuscrit a una editorial i que el llegeixin és difícil, encara que no sé si mai va ser fàcil. Dit això afegeixo: no és impossible. Cal tenir paciència, molta paciència i no deixar d'intentar-ho.

Vaig a una escola d'escriptura a Madrid (l'Escola d'Imaginadors) i el meu professor, Juan Jacinto Muñoz Rengel, em va animar a buscar editorial. Fa catorze anys que escric, tinc unes quantes novel·les acabades. Després de diversos rebutjos, Llepar les ferides li va agradar molt a una de les meves editores de Harper Collins.

  • A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?

LC: Jo sempre em quedo amb allò positiu, fins i tot en els pitjors moments de la meva vida vaig ser capaç de rescatar alguna cosa bona. I així serà després d'aquesta crisi, no en tinc dubtes.


El contingut d'l'article s'adhereix als nostres principis de ètica editorial. Per notificar un error punxa aquí.

Sigues el primer a comentar

Deixa el teu comentari

La seva adreça de correu electrònic no es publicarà.

*

*

  1. Responsable de les dades: Miguel Ángel Gatón
  2. Finalitat de les dades: Controlar l'SPAM, gestió de comentaris.
  3. Legitimació: El teu consentiment
  4. Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers excepte per obligació legal.
  5. Emmagatzematge de les dades: Base de dades allotjada en Occentus Networks (UE)
  6. Drets: En qualsevol moment pots limitar, recuperar i esborrar la teva informació.