«L'ombra de l'àguila», un clàssic oblidat de Pérez-Reverte

Arturo Pérez Reverte és un d'aquells escriptors que amb la seva proliferant obra desperta entre el poble lector una sèrie de sentiments enfrontats. En aquesta Espanya de dualismes endèmics en relació a aquest escriptor ha també la dicotomia dels que es declaren fidels admiradors del seu estil i la seva obra i els que, per contra, segueixen sense trobar-li el gust  a un dels escriptors més famosos de llengua espanyola del nostre temps.

Com bé indica la descripció que a la fi de l'article trobareu de la meva persona, sóc d'aquests "ultres" -permeteu-me vostès aquesta expressió- que segueixen i llegeixen tot el que fa Artur. Lògicament, no puc retreure a ningú el no preveure a aquest escriptor com ho fa un servidor. De tota manera, vull remarcar una lleugera impressió que sento davant els que no pensen el que jo.

Em fa la sensació, per tant, que aquests s'han deixat influenciar, potser i ho dic amb molt de respecte, per la personalitat d'Arturo Pérez-Reverte com a persona en decrement de la seva personalitat com a escriptor. Una cosa que si bé pot ser justificable, crec que no pot enterbolir una bibliografia magistral i riquíssima. Són molts els que, a l'igual que jo, vivim totalment influenciats de el capità Alatriste i el seu fidel acompanyant Iñigo Balboa o, per exemple, somiem amb aprendre esgrima de la mà de Jaume Astarloa o, sense anar més lluny, amb el seu recent llibre juguem a ser espies a el més pur estil Falcó.

Després d'aquesta impressió personal sobre el Arturo Pérez Reverte m'agradaria recomanar-vos un d'aquests llibres que s'ha quedat una mica a l'ombra de les grans obres que han marcat un la vida literària de l'cartagenero. Així bé, el llibre es titula "L'ombra de l'àguila" i va ser publicat en 1993 sent un dels 5 primers llibres escrits en la seva carrera.

Amb ni més ni menys de 27 obres publicades, Sense explicar les seves recopilacions d'articles, és normal que algunes d'elles passin una mica desapercebudes en una cursa escrita sorprenentment extensa. "L'ombra de l'àguila" és, d'aquesta manera, un d'aquests llibres que sorprenen quan són descoberts i més si, com és el meu cas, quan va ser publicat nostra existència consistia en plastilina i en l'aprenentatge de les primeres vocals.

Com és habitual en Artur, se'ns presenta amb aquest llibre un capítol de la nostra història oblidat o poc tractat. Dins d'aquest context crea una trama i enganxa a el lector amb els girs i esdevenirs d'aquesta mentre el trasllada a un viatge trepidant per la història. En aquest cas, se'ns presenta un fet realment sorprenent que va succeir durant l'avanç i posterior derrota de Napoleó a Rússia.

Aquest període de les anomenades Guerres Napoleòniques que aparentment no té res a veure amb Espanya de forma directa més enllà de les posteriors conseqüències de la derrota de l'imperi francès, sí que té una connexió anecdòtica amb la història que emana de el llibre i que es basada, per tant, en un fet real que es va produir en aquest context bèl·lic.

D'aquesta manera, els protagonistes són els membres de l'batalló 326 d'infanteria de l'exèrcit francès format per espanyols, presos tots, que a canvi de la llibertat se'ls havia ofert servir en les forces de Napoleó per i per a la seva causa.

Arturo Pérez-Reverte amb un estil peculiar, proper i directe ens explica la història d'aquests homes que enmig de la batalla de Sbodonobo van decidir passar-se a l'bàndol rus amb una carrera trepidant per al mig del camp de batalla per a sorpresa de suposats amics i enemics. Una història realment sorprenent i interessant que al costat d'altres caracteritzar a l'regiment José Bonaparte, Així es denominava, al llarg de la seva existència en el conflicte.

La fluïdesa de el relat i com es plasma el caràcter dels espanyols d'aquesta època permet al lector fer-se a la idea, d'una forma molt amena, de la magnitud de l'empresa que aquests homes van decidir emprendre en una guerra d'altres i en un país aliè. Dóna la sensació que Arturo Pérez-Reverte ens estigui explicant aquesta història com si d'una conversa entre amics es tractés utilitzant sempre un vocabulari popular però apurat.

En fi, una aventura que si no fos per aquest escriptor a què tant estima segurament ni jo, ni molts altres coneixerien i estaria destinada a l'oblit més absolut. Un terrible disbarat el de desconèixer el sacrifici de gent que en l'epicentre dels esdeveniments històrics més rellevants de la seva època, van decidir fer-la grossa bruna a el més pur estil espanyol.