Fotografia: (c)MariolaDCA
Els llibres de Jo Nesbø em solen durar una mitjana d'entre 7 i 10 dies i, en diversos casos, hauria estat menys perquè sempre vols allargar aquests petits plaers que et dóna la vida. També ha estat el cas del darrer, L'home gelós, títol del 2n dels 12 relats que el componen i el més llarg al costat de L'illa de les rates. La resta varia entre molt curts com la cua, curts com Londres, i d'extensió mitjana. Tots conformen unes 600 pàgines, si fa no fa, que demostren una vegada més que a aquest mestre de la ficció més negra no se li posa res per davant i tot li surt bé. Aquesta és la meva ressenya.
L'home gelós - Ressenya
Vagi per endavant que
òbviament no és objectiva per la meva més que sabuda admiració per Nesbø. Així que el qui avisa no és traïdor. Per llegir ressenyes saberudes o acadèmiques i professionalíssimes, doncs doctors té l'Església i jo no en sóc un.
Dit això, vaig a el gra. És igual que escrigui 12 relats, la sèrie de Harry Hole, novel·les independents com el regne, Sol de sang, l'hereu, Sang a la neu, Caçadors de caps, versions de clàssics com Macbeth, llibres infantils com els del Doctor Proctor i fins i tot sarsueles si es posa, que per això també té una banda: Jo Nesbø no falla.
Impossible resumir o tractar de disseccionar tot el que hi ha en aquests 12 relats dividits en dues parts, gelosia i poder. En realitat, el principal és que giren al voltant d'aquests dos conceptes, però també es tornen a reduir els que són recurrents a la seva obra i que moltes vegades ha assenyalat: l'amor i la mort, que des dels clàssics grecs —i aquí es veu novament la seva influència— són els que dominen el món amb l'ajuda dels dos primers més l'ambició.
Per completar la feina fa servir ambientacions a ciutats tan diverses com Londres, la grega Kàlims (L'home gelós), unes distòpiques Milà i Alaiun (Maculadora) o les nostres Pamplona i Sant Sebastià (Cigarres) en uns sanfermines fantàstics literalment. Es fica a la pell de advocats i xavals de colles posapocalíptiques (L'illa de les rates), policies, immigrants, escombriaires (escombraries), taxistes (El pendent), escriptors (Senar), psicòpates, investigadors mèdics que busquen cures per a pandèmies i acaben creuant massa línies i esborrant massa memòries, o assassins a sou sense pietat com a Londres o marcats per pèrdues i obligats a jugar diabòliques partides d'escacs com en Cavall negre.
I per rematar-la ens introdueix a universos nous amb elements no només distòpics, sinó fantàstics com en Cigarres amb la seva història de dos amics que, de fet, són viatgers en el temps. Però no, no són elements que sorprenguin, no si s'ha llegit tota l'obra de Nesbor.
Incís
És aquí on va un per als lectors que s'han quedat sol a Harry Hole perquè n'han llegit algun altre i no els ha agradat o els poden considerar més fluixos. Sí, és veritat, a tots ens apassiona Harry i és cert que pot haver eclipsat la resta, però hi ha vida més enllà d'ell. Per descomptat, i sortosament, Nesbø no s'ha deixat portar més que per les seves ganes de continuar explicant les històries que vol.
Així que no defrauda. Almenys no als qui ens fascina el seu estil de narrar i la seva negror sense concessions i tan macabra diverses vegades —el moment gos de Cavall negre és per fer-s'ho mirar—. No als que ens admira la seva capacitat per trobar i expressar amb la mateixa força una gran humanitat, tendresa i amor al fons més profund d'aquesta foscor. I no als que ens segueixen sorprenent i meravellant, per molt que coneguem el truc, aquests girs de guió a les darreres pàgines o paràgrafs, fins i tot línies. Aquesta manera magistral de portar-te a l'engany que, tanmateix, t'ho ha anat avisant.
Em quedo amb
És difícil, perquè tots els relats m'han tocat més o menys, per l'enginy i la trama, per aquest ritme. Però posaré per sobre el citat Cavall negre, que és el darrer. I sobretot Senar, una obra d'enginyeria tècnica i un retrat perfecte de qui millor coneix: el de un escriptor i la seva imaginació. El somriure de te-la-ha-colat-però-bé que vaig esbossar en acabar-ho no se m'oblidarà.
Però també subratllo L'illa de les rates, que és més aviat una novel·la curta, pel seu to i ambient apocalíptics i aquesta venjança —o justícia, com se'l vulgui anomenar— del seu final. I Cigarres, per la tècnica de trencaclosques amb l'element fantàstic de paradoxes temporals que, pel toc negre i el plantejament audaç, no queda absurd en absolut.
en definitiva
L'home gelós es una altra mostra més de l'habilitat marca de la firma Nesbø per tocar tots els gèneres i portar-los al seu terreny o donar-los la seva to únic.