Una figura la poesia ha superat tant a la paraula com a el silenci. Una dona que ha fet carn en si a el verb, buscant comprendre una cosa que sempre va estar per sobre tot. El silenci i la paraula, en una poeta que ha estat pura passió, fins al descens. Una dona que va voler, tan sols, arribar fins al fons. Cada acció, cada oració, cada paraula, en Alejandra Pizarnik buscava un sentit que li era propi, encara que superior al que ínfim, al terrenal que es plantejava com a fórmula per a alguna cosa que mai semblava ser complement, sinó tan sols una resta per l'essencial. La poesia com a essència de la vida. La poesia com a Vida.
I entre totes les seves passions, Alejandra va creuar el seu amor amb el de Silvina Ocampo. Alejandra va estimar a Silvina com a ningú. Molts podran jutjar de lèsbica la relació. Jo només la considero pura, molt més elevada que el que les fronteres de la definició sexual pot determinar. Alejandra sempre va estar més enllà. I com a petjada d'aquesta passió és que deixo aquesta carta, escrita el 1972, dirigida a la llavors ja dona de Bioy Casares. Espero la gaudeixin tant com jo cada vegada que torno a llegir-la.
«BA 31/1/72
Ma très chère,
Tristíssim dia en què et vaig telefonar per no escoltar sinó veus espúries, indignes, originàries de criatures que els creadors de golems feien davant dels miralls (cf. von Arnim).
Però vós, el meu amor, no em desmemories. Vós sabés quant i sobretot pateixo. Que potser les dues sapiguem que t'estic buscant. Sigui com sigui, aquí hi ha un bosc musical per dues nenes fidels: S. i A.
Escribime, la molt estimada. Necessito de la bella certesa del teu ser aquí, ici-bas pourtant [aquí baix, però]. Jo tradueixo sense ganes, el meu asma és impressionant (per festejarme vaig descobrir que a Martha li molesta el soroll de la meva respiració de malalta) Per què, Silvina adorada, qualsevol merda respira bé i jo em quedo tancada i sóc Fedra i sóc Anna Frank?
Dissabte, a Bécquar, vaig córrer amb moto i vaig xocar. Em fa mal tot (no em sabria greu si em toquessis -i això no és una frase zalamera). Com que no vaig voler alarmar els de la casa, res vaig dir. Em vaig posar a el sol. Em vaig desmaiar però per sort ningú ho va saber. M'agrada explicar-te aquestes gansadas perquè només vós me les escoltes. ¿I el teu llibre? El meu acaba de sortir. Format preciós. T'ho enviament a Posadas 1650, que, per ser amant de Quintana, s'ho transmetre entre ascogencia i escogencia.
Et (els) vaig enviar aussi 15 cuaderniyo venezol-anus amb un no sé què de degutante [desagradable] (com diuen Ells). Però que et editen en 10 dies (...) Mais oui, je suis uneix chienne dans le bois, je suis Avidé de jouir (mais jusqu'au Peril Extrême) [Però sí, sóc una gossa al bosc, àvida de gaudir (però fins al perill extrem)]. Oh Sylvette, si estiguessis. És clar és que et besaria una mà i ploraria, però sos el meu paradís perdut. Tornat a trobar i perdut. A l'carai els greco-romans. Jo adoro la teva cara. I els teus cames i, surtout (bis XNUMX) les teves mans que porten a la casa de l'record-somnis, ordida en un més enllà de l'passat veritable.
Silvine, la meva vida (en el sentit literal) li vaig escriure a Adolfito perquè la nostra amistat no s'adormi. Em vaig atrevir a demanar-li que et besi (poc: 5 o 6 vegades) de la meva part i crec que es va adonar que t'estimo SENSE FONS. A ell l'estimo però és diferent, vós sabés no? A més l'admiro i és tan dolça i aristocràtic i simple. Però no és vós, mon cher amour. Et deixo: em moro de febre i tinc fred. Voldria que estiguessis nua, al meu costat, llegint els teus poemes en veu viva. Sylvette mon amour, aviat et escriuré. Sylv., Jo sé el que és aquesta carta. Però et tinc confiança mística. A més la mort tan propera a mi (tan ufanosa!) Em oprimeix. (...) Sylvette, no és una febre, és un re-coneixement infinit que sos meravellosa, genial i adorable. Haceme un petit lloc en vós, no et molestaré. Però et vull, oh no imagines com m'esgarrifo a l'recordar les teves mans que mai tornaré a tocar si no us complau ja que ja ho veus ho sexual és un «tercer» per a més. En fi, no segueixo. Les comandament als 2 librejos de poemúnculos meos -cosa seriosa. Et petó com jo sé ia la russa (amb variants franceses i de Còrsega).
O no et petó sinó que et saludo, segons els teus gustos, com vulguis.
Em sotmeto. Sempre vaig dir no per a un dia dir millor si.
Ull: aquesta carta teva peut t'en foutgre et em repondre à propos des [podés ficar-te aquesta carta al cul i contestar-me sobre] formigues culonas.
Sylvette, el teu és la seule, l'unique. Mais ça il faut li dire: Jamais teva ne rencontreras quelqu'un comme moi -et tu li sais (tout) (Et maintenant je Pleure.
[Sylvette, sos la sola, sos l'única. Però cal dir-ho: mai trobaràs a ningú com jo. I això ho saps (tot). I ara estic plorant]
Silvina curame, ayudame, no és possible ser tan gran supliciada-)
Silvina, curame, no facis que hagi de morir ja. »
Com saben que era una relació pura i que superava, no sé què i no sé què. AP era una excel·lent poeta, però també un ésser humà i amb bastants problemes per cert. Cuidem i quedem-nos amb l'obra. Aquesta romantización de l'poeta maleït i la seva manera d'estimar, ja va ser.