Fotografia: Juanjo Braulio, perfil de Twitter.
Juanjo Braulio és de València, del 72, i treballa com a periodista. El 2015 va publicar la seva primera novel·la titulada El silencio del quagmire amb la qual va obtenir moltíssim èxit i que ha estat adaptada recentment al cinema. La seva segona novel·la va sortir el 2017 i és Bruts i malvats. en aquesta entrevista ens en parla i de molt més. Us agraeixo molt el seu temps i amabilitat dedicats.
Juanjo Braulio — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: Amb la teva primera novel·la, El silencio del quagmire, vas debutar amb molt èxit el 2015 i s'ha fet una pel·lícula, i la segona és Bruts i malvats. T'esperaves la bona acollida al món literari?
JULIOL BRAULIO: Mentiria si digués que sí. És evident que un escriu perquè el llegeixin i que això sigui dut a terme pel major nombre de persones possibles. No obstant això, la resposta de la crítica i el públic va superar qualsevol expectativa que jo m'havia plantejat. El silencio del quagmire va ser, a més de la meva primera novel·la, un repte que m'havia plantejat a mi mateix sobre si seria capaç de fer-ho perquè feia més de vint anys que escrivia en mitjans de comunicació, però mai no havia assumit un repte d'aquesta magnitud perquè és molt diferent escriure notícies, reportatges o entrevistes que una novel·la que no sols necessita altres codis, sinó també altres maneres.
- AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I la primera història que vas escriure?
JB: Sóc un lector voraç des dels sis anys de manera que em resulta molt difícil recordar una primera lectura. No obstant, la meva mare recorda que, amb uns set o vuit anys, va caure a les mans una edició juvenil de la Ilíada y l'Odissea que era per a lectors més grans que jo i que vaig despatxar en un cap de setmana. Com que no es creien que hagués entès la història, em van fer un petit examen i es van sorprendre força quan van comprovar que sí que ho havia fet.
Respecte la meva primera història de ficció, sí que guardo una anècdota de quan tenia dotze anys i la meva professora de Llengua i Literatura —Isabel d'Ancos a qui li guardo molt afecte i agraïment— va enviar una redacció de tema lliure. Jo vaig escriure una història de fantasmes que, al seu parer, va pensar que l'havia copiada d'alguna banda. Per això, me'n va fer escriure una altra en hora de classe i, quan la va llegir, em va dir: «Tu seràs escriptor». Vaig trigar trenta anys a fer-li cas, però ho vaig fer.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
JB: Difícil elecció. Borges deia que altres podien presumir dels llibres que havien escrit que ell ho feia dels que havia llegit i jo penso exactament igual. La llista seria interminable però, entre els meus favorits, destacaria Robert Graves, Umberto Eco, Mario Vargas Llosa, Javier Cercas, Margarite Yourcenar, Manuel Vázquez Montalbán...
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
JB: Doncs, seguint amb la llista de la pregunta anterior, a fra Guillem de Baskerville de El nom de la rosa; a Urània de La festa de l'boc; a l' Rafael Sánchez Mazas de Soldats de Salamina; a l' Adriano de Memòries d'Adriano o Pepe Carvalho de Tatuatge. Per exemple.
- AL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
JB: La veritat és que no. Després d'anys en redaccions de mitjans de comunicació que no són un lloc especialment silenciós per escriure, m'he acostumat a aïllar-me a gairebé qualsevol lloc. I el mateix em passa quan llegeixo, així que, excepte sota l'aigua, crec que puc fer totes dues coses a tot arreu.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
JB: Bàsicament el mateix. A més d'escriptor segueixo sent periodista, de manera que el temps que puc dedicar a la literatura és limitat, així que m'he acostumat també a aprofitar les estones que tinc lliures per fer-ho.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
JB: Sí. Sóc un fanàtic dels llibres de Història i dels assajos polítics.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
JB: Sempre llegeixo dos o tres llibres alhora. Ara mateix estic amb Sense ànima de Sebastià Roa e Històries de Roma, d'Enric González. Pel que fa al que estic escrivint, tinc entre mans un projecte força gran del qual no en puc explicar res de moment.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial?
JB: Doncs com sempre. Amb una mala salut de ferro perquè Espanya és un país que no llegeix en comparació de la resta del món civilitzat.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
JB: Tot influeix. Els escriptors no som éssers que viuen en gàbies d'ivori aliens a allò que els envolta. A més, en el meu cas, la meva condició de periodista em converteix en un ionqui de l'actualitat de manera que, necessàriament, tot això influeix en les meves històries. Tot i això, què serà el que finalment aparegui en una novel·la o un conte és una cosa que no sóc capaç d'augurar.