Fotografia: José Hierro. ABC. (c)Clara Amat.
Al madrileny José Hierro se'l considera un dels grans poetes contemporanis de parla hispana i avui fa 19 anys que ens va deixar. També l'any que ve serà el centenari del naixement. Va pertànyer a l'anomenada Generació del mig segle i la seva obra conté temes socials i compromesos amb l'home, el pas del temps i el record. Quadern de Nova York y Alegria són dues de les publicacions més importants. Igualment va guanyar alguns dels premis més prestigiosos com el Nacional de Literatura, el de la Crítica 1957, el Príncep d'Astúries o el Cervantes. Va aquesta selecció de poemes en la seva memòria.
José Hierro — Poemes
cimera
Ferm, sota el meu peu, certa i segura,
de pedra i música et tinc;
no com aleshores, quan a cada instant
t'aixecaves del meu somni.
Ara puc tocar les llomes tendres,
el verd fresc de les teves aigües.
Ara estem, de nou, cara a cara
com dos vells camarades.
Nova cançó amb nous instruments.
Cantes, m'adorms i em bressoles.
Fas eternitat del meu passat.
I després el temps es despulla.
Cantar-te, obrir la presó on espera
tanta passió acumulada!
I veure perdre's la nostra antiga imatge
arrabassada per l'aigua.
Ferm, sota el meu peu, certa i segura,
de pedra i música et tinc.
Senyor, Senyor, Senyor: tot el mateix.
Però què has fet del meu temps?
Alegria interior
En mi la sento encara que s'hi amaga. Molla
els meus foscos camins interiors.
Qui sap quants màgics rumors
sobre el ombrívol cor desfulla.
De vegades alça en mi la lluna vermella
o em reclina sobre estranyes flors.
Diuen que ha mort, que dels seus verdors
l'arbre de la meva vida es desposseeix.
Sé que no ha mort, perquè visc. Tom,
a l'ocult regne en què s'amaga,
l'espiga de la mà veritable.
Diran que he mort, i jo no moro.
podria ser així, digueu-me, on
podria ella regnar si jo morís?
Ànima adormida
Em vaig estendre sobre l'herba entre els troncs
que full a full despullaven la seva bellesa.
Vaig deixar l'ànima que somiés:
tornaria a despertar-se a la primavera.
Novament neix el món, novament
neixes, ànima (estaves morta).
Jo no sé què ha passat en aquest temps:
tu dormies, esperant ser eterna.
I per molt que us canti l'alta música
dels núvols, i per molt que et vulguin
explicar les criatures per què evoquen
aquell temps negre i fred, encara que pretenguis
fer teva tanta vida vessada
(era vida, i tu dormies), ja no arribes
a assolir la plenitud de la seva alegria:
tu dormies quan tot estava en vela.
Terra nostra, vida nostra, temps nostre…
(Ànima meva, qui et va dir que dormissis!)
L'enemic
Ens mira. Ens està assetjant. Dins
de tu, dins meu, ens mira. Clama
sense veu, a ple cor. La seva flama
s'ha aferrissat al nostre fosc centre.
Viu en nosaltres. Vol ferir-nos. Entro
dins teu. Udolla, rugeix, brama.
Fujo, i la seva negra ombra es vessa,
nit total que surt a la nostra trobada.
I creix sense parar. Ens arravata
com a escates d'octubre el vent. Mata
més que l'oblit. Abrasa amb carbons
inextingibles. Deixa devastats
dies de somnis. Malaventurats
els que li obrim els nostres cors.
Com la rosa: mai…
Com la rosa: mai
t'enteli un pensament.
No és per a tu la vida
que et neix de dins.
Bellesa que tingui
ahir al seu moment.
Que en només la teva aparença
es guardi el teu secret.
Passats no et brindin
el seu inquietant misteri.
Records no t'ennuvolin
el vidre dels teus somnis.
Com pot ser bella
flor que té records.
La mà és la que recorda…
La mà és la que recorda
Viatja a través dels anys,
desemboca a present
sempre recordant.
Apunta, nerviosament,
allò que vivia oblidat.
la mà de la memòria,
sempre rescatant-ho.
Les fantasmals imatges
s'aniran solidificant,
aniran dient qui eren,
per què van tornar.
Per què eren carn de son,
pur material nostàlgic.
La mà va rescatant-les
dels seus llimbs màgics.
Llum de tarda
Em fa pena pensar que algun dia volré tornar a veure aquest espai,
tornar a aquest instant.
Em fa pena somiar-me trencant les meves ales
contra murs que s'alcen i impedeixen que em pugui tornar a trobar.
Aquestes branques en flor que bateguen i trenquen alegres
l'aparença tranquil·la de l'aire,
aquestes onades que mullen els meus peus de cruixent bellesa,
el noi que guarda al davant la llum de la tarda,
aquest blanc mocador caigut potser d'unes mans,
quan ja no esperaven que un petó d'amor les fregués…
Em fa pena mirar aquestes coses, voler aquestes coses, guardar aquestes coses.
Em fa pena somiar-me tornant a buscar-les, tornant a buscar-me,
poblant una altra tarda com aquesta de branques que guardi a la meva ànima,
aprenent en mi mateix que un somni no pot tornar a somiar-se.
Font: A mitja veu