Fotografia: Pàgina web de Joan Margarit.
Joan Margarit acaba de guanyar el Premi Cervantes 2019. El guardó literari més important en llengua castellana, dotat amb 125.000 euros, ha anat a mans d'aquest poeta català que ha conreat la seva obra en les dues llengües, Com abanderat d'una conjunció cultural més enllà de qualsevol ideologia. aquests són 4 dels seus poemes per conèixer-, Llegir-lo o redescobrir-.
Joan Margarit
Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanahuja, Lleida, l'11 de maig de 1938. És poeta, arquitecte i catedràtic ja jubilat de la Universitat Politècnica de Barcelona. com a poeta va començar publicant en castellà allà pels anys 60 amb Cants per a la coral d'un home sol. I no va tornar a fer-ho fins deu anys més tard amb crònica. Uns anys després va començar a publicar en català. És ell mateix el traductor de la seva obra a l'castellà, Encara que també escriu indistintament en un o altre. L'any passat va publicar les seves memòries: Per tenir casa cal guanyar la guerra.
En 2008 Joan Margarit va ser Premi Nacional de Poesia i també Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. I en 2013 també va guanyar el premi Poetes de l'Món Llatí Víctor Sandoval, De Mèxic. Aquest premi Cervantes posa cimera a la seva carrera, que és també la de un dels poetes contemporanis més llegits en espanyol.
Una antologia per llegir-lo és la de Tots els poemes (1975-2015). Jo he escollit aquests quatre.
4 poemes
Les quatre de la matinada
Udola el primer gos, i de seguida
hi ha un ressò en un pati, altres ressonen
alhora en un únic lladruc,
aspre i sense cap ritme.
Borden, amb els seus musells cap al cel.
D'on veniu, gossos? Què demà
evoquen els lladrucs de la nit?
Sento com ladráis a el somni de la meva filla
des la màrfega, envoltats d'excrements
amb els quals assenyaleu un territori
de carrerons, patis, descampats.
Tal com vinc fent
amb els meus poemes, des d'on va udolar
i marc el territori de la mort.
La carta
Miraves sempre cap endavant
com si allà estigués al mar. creaves
d'aquesta manera un moviment d'onades
aliè i mític en alguna platja.
Ens unia la força perillosa
que dóna a l'amor la solitud.
Encara fa tremolar entre els meus dits,
de manera imperceptible aquest paper.
Camí abandonat entre tu i jo,
cobert per les cartes, fulles mortes.
Però sé que el camí persisteix.
Si abandonament la mà sobre el petit feix,
la sento descansar sobre la teva esquena.
Solies escoltar cap endavant
com si allà estigués al mar, ja transformat
en una veu cansada, ronca i càlida.
Poc ens uneix encara: només el tremolor
d'aquest paper tan fi entre els dits.
l'espera
Et estan trobant a faltar tantes coses.
Així omplen els dies
instants fets d'esperar teves mans,
de trobar a faltar les teves petites mans,
que van agafar les meves tantes vegades.
Hem de acostumem a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també hi haurà d'acostumar.
El teu carrer, encara durant molt de temps,
esperarà, davant de la teva porta,
amb paciència, els teus passos.
No es cansarà mai d'esperar:
ningú sap esperar com un carrer.
I a mi em fa vessar aquesta voluntat
que em toquis i que em miris,
que em diguis què faig amb la meva vida,
mentre els dies van, amb pluja o cel blau,
organitzant ia la solitud.
Fars a la nit
Intento seduir-te en el passat.
Les mans a l'volant i aquesta llum
de club nocturn de l'tablier em deixen
-fantasía invernal- ballar amb tu.
Darrere de mi, igual que un gran camió,
el demà fa ràfegues de llums.
No ho condueix ningú i em avança,
però ara tu i jo vam viatjar junts
i el cotxe pot ser el dos cavalls
dels anys seixanta cap a París.
"Je ne regrette rien" canta Edith Piaf.
Sota la finestreta, entra la nit
freda de l'autopista, i el passat
s'aproxima de cara, veloçment:
creua i em cega sense baixar els llums.