Fotografia: Guillermo Aguirre, perfil de Facebook.
Guillem Aguirre és bilbaí però viu a Madrid i es dedica a la crítica literària, a més de ser columnista d'Àmbit Cultural i coordinador dels cursos de l'Hotel Kafka. En aquesta extensa entrevista ens parla de Un tal Cranc, la seva darrera novel·la, i de molt més. Li agraeixo molt que m'hagi dedicat el temps, l'amabilitat i l'atenció.
Guillermo Aguirre — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la porta per títol Un tal Cranc. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
Guillem Aguirre: És la història d'un grup d'adolescents, des dels 12 fins als 18 anys, i al Bilbao de finals dels noranta, encara que la trama central funciona sobretot a través d'un: Cranc. Són, tots ells, nois que abandonen els estudis i es llancen als carrers. Tenim fracàs a parts iguals: fracàs sentimental, fracàs de l'educació a casa i de la reglada i finalment el fracàs de la violència com a via per aconseguir les coses. D'ella han dit que és una novel·la dura, sense concessions, violenta i també amb un cert sentit de l'humor.
La intenció era aconseguir explicar millor a aquests adolescents que se'ns surten del test, les seves passions, les seves motivacions, la seva manera de pensar, de patir, i alhora col·locar el lector una mica al lloc de la societat: què fem amb ells? Els salvem, els condemnem? On els posem? La idea en si no és tant que sorgeixi, Més aviat estava. Per estava em refereixo que jo vaig ser una mica un adolescent d'aquells, i quan vius certes experiències, sembla obligació explicar-les si tens l'oportunitat.
A la novel·la crec una trama de ficció al voltant d'una sèrie de violències i crims que no van passar, o no almenys a mi, però la intenció final és desplegar per darrere aspectes que sí que conec de primera mà, i que vivifiquin l'obra, que puguin parlar de tu a tu a un adolescent amb problemes, a un pare amb un adolescent amb problemes, o qualsevol ciutadà que senti curiositat per aquest tipus de casos i d'adolescències de cara B, per dir-ho així. De les que caminen pel costat salvatge de la vida.
- A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
GA: Crec que es va tractar de El vent en els salzes, o potser de Peter Pan. Almenys aquests van ser els primers llibres que vaig llegir sense ajuda o sense companyia, i que no estaven plens de dibuixos. No recordo exactament la meva edat, però recordo llegir-los en un altre quart diferent del meu, el del meu avi, per dormir més a prop de la cambra de la meva mare (em feia por la nit). Crec que d'aquella por a la nit i de la incapacitat d'adormir-se va ser d'on va sorgir gran part de la gana per la lectura.
Per aquella època també devia llegir un llibre anomenat Els nois del carrer Pal, de Ferenc Molnár, un títol menys conegut que els anteriors, sobre xavals que a principis dels anys XX es disputen a pedrades un descampat del barri. em va fascinar. Potser això també té alguna cosa a veure amb Un tal Cranc: La fascinació pel que és fosc, pel que és violent, per l'antiheroi és una cosa que porta Cangrejo a ajuntar-se amb els malots de torn. Així que compte amb aquestes coses que resulten literàries, perquè tant salven com condemnen.
En qualsevol cas, atenent l'altra pregunta, la primera història que vaig començar a escriure va ser a la màquina d'escriure del meu avi, amb les mitges pàgines del llebrer. Era una història plena de faltes d'ortografia en què tres persones baixen a un pou i allà troben una civilització nova en què els animals parlen i viuen com nosaltres, i en què els homes fan de mascotes. Per descomptat no la vaig acabar mai, ni sabria dir com acaba, perquè tindria jo uns nou anys, o així, però encara va per casa. De vegades me la trobo en una carpeta de la infància, així que sé que existeix, o que va existir.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
GA: Totes les èpoques crec que són moltes per tenir un escriptor de capçalera a cadascuna. Si voleu us dic alguns llibres de diverses èpoques que més o menys em van marcar: L'ase d'or, d'Apuleu. El pigall, El Adolphe de Benjamin Contant, Les aventures de Huckleberry Finn o Moby Dick… Amb El rodamón, de Colette, entraríem ja al segle XX, i aquí la cosa comença a multiplicar massa en relació amb autors i autores que m'agraden o interessen: Forster, Evelyn Waugh, dures, Marguerite Yourcenar, tots els Roth i, d'un temps ençà Annie Ernaux o Vivian Gornik… són massa al segle XX.
Escriptors de capçalera: Lawrence Durrell, Le Carré i Terry Pratchett. No s'assemblen gens excepte en l'anglès, i ni tan sols en això, perquè Durrell va estar tota la vida intentant espantar-se el que és britànic a base de trompades exòtiques mediterrànies, però bé. Són dels meus escriptors favorits: el primer pel seu llenguatge, el segon per les històries, el tercer pel seu humor.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
GA: En certa mesura és complex respondre a això sense tornar a les respostes anteriors: qui no hagués volgut crear Peter Pan? O al fantàstic Gripau hilarant de El vent en els salzes? La meva mare em va posar el meu nom per un personatge també de llibres infantils: Guillem Brown, o el Travieso, creat per Richmal Crompton. Qui no hagués volgut crear Guillermo Brown?
Jo, si he de conèixer algú, prefereixo qualsevol dels personatges de les meves lectures infantils que Madame Bovary o no ho sé, que Holden Caulfield, per exemple, el de El vigilant en el camp de sègol… Pas d'aquesta penya. Ha de ser molt màgic crear una cosa que es fiqui tant al cap d'un nen. I ja posats, per què conèixer-los? Jo el que voldria és poder ser aquests personatges per un rateig.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
GA: Escric mig dret, perquè sóc molt nerviós i fumo molt. També llegeixo mig dret, pels passadissos i etcètera. De vegades blasfem quan escric, o llanço improperis al no-res. Relaxa la ment, això.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
GA: Doncs quan era jove pensava que quedava molt bé escriure de nit, rotllo tipus infame mig borratxo i tal. Quedava com bonic, però no s'escrivia un carajot. Fa molts anys que vaig canviar l?horari. Escric només al matí (si és que escric, que jo sóc de procrastinar molt), ia ser possible prenent llet tacada de cafè. Ja, si això, a la tarda llegeixo. O no.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
GA: És clar. Ni tan sols sé molt bé a quin gènere pertany Un tal Cranc, per exemple, ja que encara que tingui molt de novel·la de carrer i una mica de cosa quinqui i una mica de realisme brut, també té molt de la fantasia, perquè el personatge principal (Cangrejo) reimprimeix sobre la realitat del Bilbao dels noranta la mitologia de la seva pròpia imaginació, i així veu el col·legi com un castell medieval, o la seva presència als parcs protegint els seus com si fos a l'antiga Roma i fos un funcionari del Cèsar. Jo gustan algunes novel·les històriques, com Jo, Claudi, i en aquesta direcció.
També m'agrada la fantasia gòtica costumista, rotllo Shirley Jackson. M'agrada també, com s'ha vist abans per Le Carré, el gènere d'espies, (recomano el talp). Una mica menys la novel·la bèl·lica, però un ha de llegir almenys una vegada Els nus i els morts, de Mailer.
Em va agradar molt en un temps les històries de pirates o del mar, i també llegeixo força Occidental (recomano a Oakley Hall ia McCarthy). Per exemple, a la meva passada novel·la, El cel que ens tens promès, vaig intentar portar-me el gènere del Western a l'Espanya dels anys vuitanta, i en una altra novel·la anterior, Leonardo, hi havia enmig d'una infidelitat de parella actualment una història de pirates. En fi, m'agrada jugar amb diversos gèneres també en escriure. És una cosa que fem per divertir-nos els que no treiem quarts a això de les novel·les.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
GA: Massa coses alhora, perquè obro molts llibres, llegeixo de manera absurda, desordenada, caòtica. Ara tinc en lectura La gran onada, d'Albert Pijuan, Pennsilvània, de Juan Aparicio Belmonte, Vas portar amb tu el vent, de Natalia García Freire, La resta és aire, de Juan Gómez Bárcena i A la cel·la hi havia una cuca de llum, de Julia Vell.
S'entén que amb tot això que llegeixo, més la promo de Un tal Cranc, ara mateix no estic escrivint res. Camino en fase de deixar que assenteixen idees, però brinca amb tornar al western modern, aquesta vegada treballant amb la figura del Redneck però a Castella i Lleó (existeixen), o bé a una història d'espies mileuristes, amics, amor i gelosia boja de parella. Caldrà veure-ho.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
GA: Bé, quan un escriu vol que el llegeixin. Així que tothom que escriu vol publicar, no és tant que es decideixi o no. Vaja, un vol publicar sense importar massa com estigui el panorama editorial. A més, es diu que està en crisi des de sempre, però el panorama editorial no ha de ser cosa dels autors, jo crec, o no almenys en excés. Cada mussol a la seva olivera. Del panorama editorial que es preocupin els editors, els escriptors a escriure.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
GA: Al moment de crisi passa una mica al panorama editorial, no? Des del 2008 que caminem de l'una en l'altra, sembla que la crisi ja hi és des de sempre, vaja. Jo sovint dic que lescriptor és una mica un testimoni del món. No ha vingut a arreglar-ho, més aviat a mirar-ho i narrar-ho com bonament pugui, així que en els problemes sempre hi ha carnassa per a l'escriptura. Però també certa contradicció: per a l'escriptura el conflicte i la falta solen ser bon assumpte, però quan ja han passat i un escriu des de la distància, i ja té manera de posar menjar a taula i escalfar-se els pinzells.