Gerardo Diego és un dels grans poetes de la Generació del 27. Santanderí de naixement, però moria a Madrid un dia com avui de 1987. Recordo la seva obra amb l'elecció d'aquests 6 poemes que inclouen un parell de sonets i algunes composicions més breus.
Gerardo Diego
Nascut a Santander el 3 d'octubre de 1896, es va doctorar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Deusto ja a Madrid, on també va conèixer Juan Larrea, poeta paisà seu, amb qui va mantenir una gran amistat. va ser també professor de Llengua i Literatura en diferents ciutats com Gijón i Soria, i també va estar a càrrec de la direcció de Lola i Carmen, dues revistes literàries. La docència ho va fer viatjar molt donant conferències i cursos. també va ser crític literari i de música.
La seva obra inclou aproximadament uns quaranta llibres com per exemple El romancero de la núvia, Àngels de Compostel·la, La lluna en el desert o estel errant. Va guanyar diversos premis com el Nacional de Literatura, Que va obtenir en dues ocasions, el Ciutat de Barcelona i el Cervantes.
6 poemes
Madrigal
A Juan Ramón Jiménez
Estaves en l'aigua
Estaves que jo et vaig veure
Totes les ciutats
ploraven per tu
Les ciutats nues
belant com bèsties en manada
Al teu pas
les paraules eren gestos
com aquests que ara t'ofereixo
creien posseir
perquè sabien teclejar al teu ventall
Però
no
tu
no hi eres
Estaves en l'aigua
que jo et vaig veure
***
no veure't
Un dia i un altre dia i un altre dia.
No veure't.
Poder-te veure, saber que camines tan a prop,
que és probable el miracle de la sort.
No veure't.
I el cor i el càlcul i la brúixola,
fracassant tots tres. No hi ha qui et encerti.
No veure't.
Dimecres, dijous, divendres, no trobar-te,
no respirar, no ser, no merèixer-.
No veure't.
Desesperadament estimar, estimar-te
i tornar a néixer per estimar-te.
No veure't.
Sí, néixer cada dia. Tot és nou.
Nova ets tu, la meva vida, tu, la meva mort.
No veure't.
Caminar a les palpentes (i era migdia)
amb temor infinit de trencar-te.
No veure't.
Sentir la teva veu, olorar el teu aroma, somnis,
ai, miratges que el desert inverteix.
No veure't.
Pensar que tu em fuges, em vols,
voldries trobar-te en mi, perdre't.
No veure't.
Dos vaixells a la mar, cegues les espelmes.
Es besaran demà les esteles?
***
Esperança
Qui va dir que s'esgoten la corba l'or el desig
el legítim so de la lluna sobre el marbre
i el perfecte prisat dels èlitres
de cinema quan exerceix la seva tendre protectorat?
Registreu meva butxaca
Trobareu en ell plomes en virtut d'ocell
molles a la recerca de pa déus arnats
paraules d'amor etern sense
carta d'aterratge
i l'amagada senda de les ones.
***
guitarra
Hi haurà un silenci verd
tot fet de guitarres destrenzadas
La guitarra és un pou
amb vent en lloc d'aigua.
***
Giralda
Giralda en prisma pur de Sevilla,
anivellada de el plom i de l'estrella,
motlle en encast blau, torre sense efecte,
palmell d'arquitectura sense llavor.
Si el seu mirall la brisa davant brilla,
no et contemplis ?? ai, Narcisa ??, en ella,
que no es mudi aquesta la teva pell donzella,
tota taronja a el sol que se't humilia.
A l'contrallum de lluna llimonera,
el teu aresta és el bisell, full barbera
que la seva més bella vertical depura.
Rellisca el tacte la seva carícia vana.
Jo mudèjar t'estimo i no cristiana.
Volum res més: base i altura.
***
revelació
Al Blas Taracena
Era a Numància, a el temps que declina
la tarda d'agost august i lent,
Numància de el silenci i de la ruïna,
ànima de llibertat, tron de vent.
La llum es feia per moments mina
de transparència i esvaïment,
diafanitat d'absència vespertina,
esperança, esperança de l'portent.
Sobtat, ¿on ?, un ocell sense lira,
sense branca, sense faristol, canta, delira,
flota al cim de la seva febre aguda.
Viu bategar de Déu ens gotejava,
riure i xerrada de Déu, lliure i nua.
I l'ocell, sabent-ho, cantava.