Garcilàs de la Vega, El gran poeta renaixentista espanyol, moria un dia com avui de 1536 a Niça. La seva vida, plena d'intrigues i èxits militars, competeix en brillantor amb una obra escassa però fonamental en la literatura en espanyol. En la seva memòria rescato 5 dels seus sonets per recordar-ho.
Garcilàs de la Vega
Va néixer a Toledo, En el si d'una noble família castellana. Ja des de molt jove va participar en les intrigues polítiques de Castella fins que en 1510 va entrar en la cort del rei Carles I. Va prendre part en nombroses batalles militars i polítiques i va participar en la expedició a Rodes, En 1522, juntament amb Juan Boscà, De qui va ser bon amic. En 1523 va ser nomenat cavaller de Santiago i, uns anys més tard es va desplaçar amb Carles I a Bolonya on aquest va ser coronat emperador.
Va patir el desterrament i després va marxar a Nàpols, On es va quedar. No obstant això, en l'assalt a la fortalesa de Molt, a la Provença francesa, va ser ferit de mort en combat. Després de ser traslladat a Niça va morir allí un dia com avui de 1536.
La seva obra
La seva escassa obra que s'ha conservat, escrita i Vaig entrar 1526 1535, Va ser publicada de manera pòstuma juntament amb la de Joan Boscà sota el títol de Les obres de Boscán amb algunes de Garcilaso de la Vega. Aquest llibre inaugurava el Renaixement literari en les lletres espanyoles. La influència de la poètica i mètrica italiana s'adverteix obertament en tota la seva obra i Garcilaso les va adaptar a la mètrica castellana amb molt bons resultats.
Pel que fa a el contingut, en molts dels seus poemes es reflecteix la gran passió de Garcilaso per la dama portuguesa Isabel Freyre. La va conèixer a la cort en 1526 i la seva mort en 1533 li va afectar profundament.
escullo aquests 5 sonets d'entre els 40 que va escriure, a més de 3 èglogues.
Sonet V - Escrit està en la meva ànima vostre gest
Escrit està en la meva ànima vostre gest,
i com jo escriure de vós desig;
vós sola ho vau escriure, jo ho llegeixo
tan sol, que encara de vós em guardo en això.
En això estic i estaré sempre lloc;
que encara que no cap en mi quant en vós veig,
de tant bé el que no entenc crec,
prenent ia la fe per pressupost.
Jo no vaig néixer sinó per estimar-;
la meva ànima us ha tallat a la seva mida;
per hàbit de l'ànima mateixa us vull.
Com tinc confesso jo deure-us;
per vós vaig néixer, per vós tinc la vida,
per vós he de morir, i per vós moro.
Sonet XIII - A Dafne i als braços li creixien
A Dafne i als braços li creixien,
i en luengos rams tornats es mostrava;
en verds fulles vaig veure que es tornaven
els cabells que l'or escurecían.
D'aspra escorça es cobrien
els tendres membres, que encara bullint estaven:
els blancs peus a terra es clavaven,
i en tortes arrels es tornaven.
Aquell que va ser la causa d'aquesta mal,
a força de plorar, créixer feia
aquest arbre que amb llàgrimes regava.
Oh miserable estat! Oh malament mida!
Que amb plorar creixi cada dia
la causa i la raó perquè plorava!
Sonet IX - Senyora meva, si jo de vós absent ...
Senyora meva, si jo de vós absent
en aquesta vida dur i no em moro,
par-me que ofenc al que us vull,
i a el bé de què gaudia en ser present;
després d'aquest després sento un altre accident,
que és veure que si de vida desesperació,
jo perdo fa bé bé de vós espere;
i així camino en el que sento diferent.
En aquesta diferència meus sentits
estan, en la vostra absència i en porfídia,
no sé ja que fer-me en tal mida.
Mai entre si els veig sinó renyits;
de tal art barallen nit i dia,
que només es concerten en el meu mal.
Sonet VII - No perdi més qui ha tant perdut ...
No perdi més qui ha tant perdut,
bastate, amor, el que ha per mi passat;
Válgame agora mai haver provat
a defensar-me del que has volgut.
El teu temple i les seves parets he vestit
dels meus mullades robes i adornat,
com esdevé a qui ha ja escapat
lliure de la tempesta en què es vido.
Jo havia jurat mai més ficar-me,
a poder meu i el meu consentiment,
en un altre tal perill, com va.
Mas de què ve no podré valer-me;
i en això no vaig contra el jurament;
que ni és com els altres ni a la mà.
Sonet XIV - Com la tendra mare, que el sofrent ...
Com la tendra mare, que el sofrent
fill li està amb llàgrimes demanant
alguna cosa, de la qual menjant
sap que ha de doblegar el mal que sent,
i aquell piadós amor no li consent
que consideri el dany que fent
el que li demana fa, va corrent,
aplaca els plors i dobla l'accident,
així al meu malalt i boig pensament
que en el seu mal us em demana, jo voldria
quitalle aquest mortal manteniment.
Mas Demana-m'ho i plora cada dia
tant, que com vol li consenteixo,
oblidant la seva sort i encara la meva.