Rosa Vall: Autora de Somiaràs Sota les Aigües.
Tenim el privilegi i el plaer de comptar avui al nostre blog amb Rosa Vall (Gijón, 1974): escriptora, periodista, documentalista programari, col·laboradora en diversos mitjans de comunicació, blocaire i terapeuta literària.
autora de Somiaràs sota les aigües, una novel·la d'intriga protagonitzada per la inspectora de policia Petunia Prat de el Bosc, Ambientada a la vora d'el mar Cantàbric, a Gijón, Villaviciosa, i amb incursions a Bilbao i Saragossa.
Actualidad Literatura: Estic segura que el que més els crida l'atenció als lectors és que Rosa Valle escrigui amb mateixa habilitat les històries de la Lubina Josefina i El Salmonete Josete, que una novel·la negra brillant com Somiaràs sota les aigües. Fins i tot t'has atrevit amb algun relat eròtic. ¿Escriptora multigènere?
Rosa Vall: També tinc escrita poesia, però encara no he publicat cap vers, més enllà de treure la poteta per les xarxes socials i en el meu bloc. Algú que escriu comunica .... o ha de fer. Quan comuniques adaptes el missatge a el canal, a el receptor, a l'context. Si maneges amb certa habilitat l'eina, tant és que escriguis un manual d'usuari, una notícia, un reportatge, un relat, una novel·la, un conte o un pregó. A la fin, estàs explicant històries per a un públic. Aquesta és la definició que més em va agradar de «Periodisme» de totes les vaig aprendre a la Facultat de Ciències de la Informació i és la que més m'agrada també com a escriptora de ficció. Sóc una persona que explica històries, que escriu i em tempta provar de tot. M'agrada explicar històries.
A EL: Somiaràs sota les aigües arrenca amb la troballa d'el cadàver d'una noia al Conservatori de Gijón. Assassinat, intrigues familiars i fins aquí puc llegir. El gènere negre està vivint la seva etapa més dolça des que es va iniciar el segle passat gairebé com un subgènere. Avui les novel·les d'intrigues ja no es consideren només una història entretinguda, sinó un vehicle d'anàlisi social i humà.
Què vols explicar als teus lectors amb el teu novel·la i amb un assassinat com a mitjà d'atreure la seva atenció?
RV: Subscric la teva encapçalament. Com lectora, m'agrada la novel·la negra que carrega tintes d'altres colors, no només la negra. La part humana i social, com enuncies, m'interessa molt, tant o més que la trama purament policial. Per això la meva negra és així. Observem que és la tendència actual i creixent en el gènere. Si mirem cap a Dolores Redondo, Lorenzo Silva o Eva García Saénz de Urturi, per citar alguns autors espanyols, trobem aquest fenomen. Una escriu el que li agrada llegir: és el meu cas. La psicologia dels personatges, els seus gustos, les seves aficions ens permeten vestir la trama policial amb amor, valors, frustracions, aportar altres temàtiques ... I així, en Somiaràs sota les aigües, al costat de la mort i la investigació, pesen la música, el aigua ...
M'interessa la brutalitat mental i física de l'comportament humà, el costat més fosc de les persones i la caça des de l'altre costat, el treball policial. Des cria, sempre m'han atret les sèries policíaques. A la novel·la negra vaig arribar més tard. No obstant això, és curiós, com a periodista no m'agradava cobrir successos. Una cosa és fer ficció versemblant de el crim i una altra furgar en les ferides de les víctimes reals i el seu entorn.
A EL: Comences la teva aventura en la novel·la negra de la mà del teu protagonista, inspectora de policia de la comissaria de Gijón, Petunia Prat de el Bosc (Tunia), Somiaràs sota les aigües. ¿Llarga vida a la inspectora Tunia? ¿Esperem un nou cas?
RV: Tant de bo. Si Zeus em regala el moment, que no acabo de trobar-. En efecte, he començat a pensar en una altra història per Tunia. L'esquema està per fer, però la idea global la tinc. Ja els primers lectors de la inspectora van veure en el personatge la protagonista d'una saga policial. Imagino que quan vaig crear a Tunia jo ja estava pensant en una sèrie o, al menys, volia deixar aquesta porta oberta. Per això he tractat de que Petunia Prat de el Bosc sigui un personatge sòlid i atractiu, que es presenti als lectors en el qual és la seva primera trobada amb ells. I al costat d'ella, el sotsinspector Max Muller i la resta de el grup d'Homicidis. La víctima i el seu entorn es van per sempre. Aquest és el seu primer i última trobada amb el públic, però Tunia i els seus es queden. Vinc a dir-ho o es pot interpretar.
A EL: El teu protagonista és blocaire com tu, amb el seu bloc Pataleta i bizarría, treballadora incansable, independent i amb una banda gris que la fa, si cap, més humana. Què li dóna Rosa a Tunia i Tunia a Rosa?
RV: Tunia és un invent. Té més força i atractiu que jo: ha de tenir-lo. A més, ella és una poli; ha de ser una tia dura. Fora del seu treball, en el qual és un caçador, una caçadora, com tot bon policia ho és, ja que és una dona a meitat de camí. Una dona rica en els seus fronts, que, per la seva edat i experiència, ja ha rebut alguns cops dels que la vida adulta propina i, per tant, sent i coneix algunes certeses del que és viure. Certeses blau fosc. Tunia té els meus gustos, les meves aficions, beu la meva cervesa i s'asseu igual que jo a l'ordinador o ens col·loquem igual els pantalons. Som dues dones diferents, però amb innegable connexió, admeto. Els que em coneixen i l'han llegit troben alguna cosa de mi en ella. No era la meva intenció. M'imagino que, a l'posar-me en la seva pell, he deixat en ella part de el meu. Si toca la trompa, escriu un bloc i sent aquesta connexió especial amb l'aigua, amb la mar i els rius, és perquè em vaig plantejar que, quan no estigués descrivint la trama de el cas policial, volia abordar una cosa que m'agradés: la natura, la platja, les motos ... És clar que a Tunia no podia atreure el futbol, per exemple.
Somiaràs sota les Aigües: Intriga a la vora d'al Mar Cantàbric.
A EL: Tot i que vivim en un dels països amb menor ràtio d'assassinats de el món, i que a la cornisa cantàbrica és fins i tot inferior a la mitjana nacional Què té el nord que tan grans novel·les d'intriga inspira?
RV:Ufff, el nord! El nostre nord, el Cantàbric. Aquí un autor de negra té tot el que necessita sense haver de buscar muses enllà. Escenaris naturals impressionants i artificials a l'una. La gent, l'ambient, els valors i també els defectes ... A qui no li agrada Astúries? A qui li cauen antipàtics els asturians? Crec que no peco d'grandona ni de cega si responc que "a ningú". La meva experiència és que a aquesta regió se la vol a tot Espanya, perquè conquesta. Astúries només té amics. Podria haver-me portat a Tunia a una altra comissaria nacional, però el caràcter de ciutat que jo buscava per a ella el tenia a casa. I, si la meva inspectora arriba a aconseguir fama transregional, doncs, com humil escriptora, m'alegraré d'haver contribuït a difondre la meva terra i la seva riquesa a través de la literatura. És veritat que és tendència entre els nous autors de l'gènere localitzar les trames en municipis petits, poc transitats fins ara per les lletres fosques. No vaig voler, però, renunciar a endinsar-me també una gran ciutat. Vaig descartar Madrid o Barcelona, tan utilitzades ja amb encert pels grans de l'gènere com Vázquez Montalbán o Juan Madrid, i vaig pensar a Saragossa, l'esperit i atributs casaven molt bé amb el que jo necessitava. Per això la història transcorre a cavall entre Astúries i Saragossa, amb una paradeta a Bilbao 😉
A EL: Rutes literàries en els escenaris de la teva novel·la, Gijón i pobles del voltant. Com ha estat l'experiència de poder explicar-li a les teves lectors en directe els llocs que et van inspirar? ¿Per repetir? Tindrem una altra oportunitat per acompanyar-te?
RV: Doncs una experiència tremendament positiva, amén que m'ha fet una il·lusió enorme que la Fundació Municipal de Cultura de Gijón i la seva xarxa de biblioteques públiques seleccionaran meva obra per articular una ruta literària de Somiaràs sota les aigües a la nostra ciutat. Per a una autora novell és una gran recompensa emocional. L'Ajuntament ha redefinit aquestes rutes literàries i, a més de realitzar-les físicament de forma itinerant, com coincidint amb la Fira de l'Llibre de Xixón, per exemple, les ha inclòs en línia de forma permanent entre els recursos culturals de la ciutat. Que Tunia tingui un forat aquí i que els lectors la triïn és un honor. Orgullosa i agraïda, sens dubte.
A EL: Convidada a la Setmana Negra de Gijón, un dels esdeveniments més importants de l'gènere on estaràs asseguda amb els més grans i consolidats de l'gènere. Com et sents? Què significa aquest reconeixement per Rosa Vall i per Tunia Prat de el Bosc?
RV: Des que em vaig embarcar en aquesta aventura, em vaig dir que, en la Setmana Negra, havia d'estar. Em falta temps per temptar altres certàmens nacionals de l'gènere, que comencen a ser multitud, però aquest el tinc a casa i és el bressol de la resta. Ho he trepitjat com a periodista i com a lectora. Ara el cataré com a autora. Un altre honor que estirar. Molt agraïda a l'Organització per haver-me obert la porta a el certamen juntament amb altres autors locals. Fa un parell d'anys recordo que vaig anar-hi a conèixer i escoltar a Dolors Rodó, de qui sóc fan. A l'acostar-li el seu últim llibre perquè m'ho signés, li vaig comentar que jo també estava escrivint una novel·la negra i ella ho va reflectir en la seva dedicatòria. Vaig sortir d'allà amb ales. Com una adolescent amb la signatura d'el cantant de moda. Flipada.
A EL: En el teu bloc fas Teràpia Literària, parles de tot el que et ve de gust, de literatura, de reflexions personals sobre els temes més variats o fins i tot de tampons, per què no? Explica'ns una mica més. Què et dóna i què dónes amb aquesta teràpia literària?
RV: Els meus posts són certeses; flaixos, de vegades, i reflexions més profundes, altres. De vegades, tenen a veure amb les meves aficions, com la música, la literatura i els viatges, i altres no. Altres són articles que neixen de l'experiència viscuda en clau transcendental. Fa temps que vaig aprendre que el món no té solució, però ens encanta seguir arreglant per mitjà de la paraula, oi? Hi va haver un moment, quan no escrivia obres amb intenció de publicar-les, que el bloc era una autèntica teràpia. Quan res funciona, quan naufragas, escriu. Quan estiguis eufòrica, escriu. Et sentiràs millor. El meu Teràpia de Lletres és el Pataleta i valentia de Tunia. Li he prestat les meves entrades. Per a què anava a escriure altres noves per a mi personatge si jo ja havia reflexionat i escrit abans sobre el que jo volia que ella expliqués. Escric molt mentalment i després no tinc temps a portar-lo a el paper o la pantalla. En el meu cap les relacions entre realitats i emocions, entre valors i arrels, entre frustracions i anhels prenen i es desenvolupen. Comencen a caminar soles i la vida física de vegades em deixa posar-los una carretera i de vegades no.
A EL: Encara que sabem que ets autèntica fan de Dolores Redondo, explica'ns una mica més de tu com a lectora: Quins són els llibres de la teva biblioteca que rellegeixes cada certs anys i sempre tornes a gaudir com la primera vegada? A més de Dolors Rodó ¿algun autor que t'apassioni, d'aquests dels que compres les res més que es publiquen?
RV: Espero no decebre't, però ... mai rellegeixo un llibre! Tampoc m'agrada veure una pel·lícula dues vegades. Sóc una lectora d'autors. Quan descobreixo un que m'agrada, no ho solt i recorro tota la seva obra cap endavant i cap enrere fins esquilmarlo. ¿Exemples? Anem amb la negra, ja que estem en ella. Lorenzo Silva, Manuel Vázquez Montalbán, Rosa Ribas, Andrea Camilleri, Alicia Jiménez Bartett (per a mi, la dama de la negra espanyola) ... Entre escriptors més nous, seguiré els passos a Inés Plana, a Ana Lena Rivera. Fora de l'gènere policíac, m'agrada molt la novel·la espanyola contemporània, el tema de la Guerra Civil espanyola i la postguerra i els seus tentacles estesos a la societat actual, la bretxa social guanyadors-vençuts, les seves marques. El gran Delibes i la seva generació de novel·la social i avui Almudena Grandes, Clara Sánchez ... Tantes i tants. Més dones que homes, per cert. Tot just llegeixo lletres estrangeres. De fora, provo autors molt comptats prèvia recomanació de prescriptor amic. Sóc de la generació que s'ha llegit als clàssics a l'escola, des del Amadís de Gaula i El Quixot fins a les Catilinàries en llatí. Si llegeixo, escric i sento en lletres és perquè he tingut professores fabuloses de literatura, també a la Facultat.
A EL: Moments de canvi per a la dona, per fi el feminisme és cosa de majories i no només d'uns petits grups de dones estigmatitzades per això. Quin és el teu missatge a la societat sobre el paper de la dona i el rol que juguem en aquest moment?
RV: Crec que tenim molt per conquerir encara i parlo d'Espanya, perquè en els països sense democràcia és evident que ser dona constitueix una desgràcia. Em fastigueja quan, amb motiu de dates assenyalades, com el Dia de la Dona, les dones tiren pedres contra el feminisme en els seus discursos en xarxes. Aquestes dones feliços amb el seu lloc petitó en el seu petitó món de confort. No, senyor; no, senyora. No hem aconseguit encara la igualtat, o sigui que no sobren les dones que elevin la seva veu contra el masclisme, que existeix puntualment en formes brutals i és quotidià en formes més edulcorades. No m'agraden els radicalismes, vinguin d'el costat o de l'pal que vinguin. Tampoc el feminisme radical, per tant, aquest feminisme agressiu i vulgar que trepitja. Però tota dona és feminista, ha de ser-ho, encara que no ho sàpiga o fins i tot ho negui. Estic convençuda que ser home és més fàcil. Si tornés a néixer, voldria ser paisà, sempre dic. I ho dic de veritat. Les dones hem de treballar i lluitar més, amb la vida, amb les càrregues, amb les emocions; contra els prejudicis, contra la desigualtat, contra el temps, fins i tot.
A EL: Tot i la imatge tradicional de l'escriptor introvertit, tancat i sense exposició social, hi ha una nova generació d'escriptors que tuiteja cada dia i puja fotos a Instagram, per als quals les xarxes socials són la seva finestra de comunicació a el món. Com és la teva relació amb les xarxes socials? Què pesa més en Rosa Vall, la seva faceta de comunicadora o la d'escriptora gelosa de la seva intimitat?
RV: Crec que, si tens una activitat pública, en les xarxes has d'estar si o si, perquè a Internet has d'estar si o si. Aquesta societat és digital. Una altra cosa és que com a persona, com Rosa o com Ana Lena, decideixis fer-ho o no. "Si el que vas a dir no és més bell que el silenci, no ho vagis a dir". Doncs el mateix amb les xarxes socials. Hi ha en elles missatges, gràfics i escrits, interessants, personals o no, i altres que no interessen a ningú, ni tan sols als Superamigos. Utilitzo el Facebook com a xarxa personal i Twitter i Instagram només per la meva activitat literària, però no les moc prou. Sé com fer-ho, per la meva professió, però ... no arribo a tot. No puc i tampoc tinc dimensió com per tenir un community manager. Em va donar un cop una amiga periodista, durant un temps, però ara torno a aquesta sola i ... buff. Per portar bé les teves xarxes cal dedicar molt de temps a desbrossar, a buscar els prescriptors, a agrair, a temptejar ... Tu bé ho saps. Diguem que estic en elles de manera testimonial. Ni són fantàstiques ni són dolentes. Tot depèn de l'ús que d'elles facis. La comunicació interpersonal ha guanyat i ha perdut amb elles.
A EL: pirateig literari: ¿Una plataforma perquè els escriptors novells es donen a conèixer o un dany irreparable a la producció literària?
RV: Hummm. Difícil contestar, perquè, com a consumidors del producte que sigui, tots pirateamos o ho hem fet en algun moment portats del corrent de massa. El pirateig sempre és dolent, és clar. Una altra cosa és compartir retalls, obrir boca ...
A EL: ¿Paper o format digital?
RV: Paperot forever and ever. Per tocar-lo, per olorar-lo, per subratllar-ho, per cuidar-lo, per tacar. En digital tot és més fred: ¿o no? Ara que, el format digital té la seva utilitat, ningú ho nega. Útil, però sense encant. I la literatura, com a afició i devoció, té molt de litúrgia. La missa, des del banc.
A EL: Per acabar, et demano que els regalis als lectors una mica més de tu: Quines coses han passat en la teva vida i quines coses vols que passin a partir d'ara?
RV: Em considero una persona afortunada en la meva vida personal i professional, però també sóc enormement inconformista i això és un llast d'acer. Mires a un costat i sempre hi ha algú millor que tu; mires cap a l'altre, i sempre hi ha algú que està pitjor. Tendim a fixar-nos en el que ens falta i és un error que cometem els inconformistes. Això no vol dir que no sapiguem valorar el que tenim. En la meva vida personal han passat esdeveniments molt importants pels quals dono gràcies a Déu. En la meva vida professional doncs, no em queixo. He pogut estudiar el que volia, viure una etapa universitària fantàstica a tots els nivells, seguir formant-me, després, en altres fronts i treballar en la meva professió. M'agradaria seguir treballant com a periodista d'actualitat, però, per desgràcia, les empreses periodístiques van costa avall i sense frens. Les condicions laborals són molt precàries i les oportunitats per a professionals consolidats, molt poques. Donaria per una altra entrevista prendre-li avui el pols a la professió periodística. No obstant això, m'agrada la meva feina actual i li estic agraïda a l'oportunitat que la documentació m'ha donat. Segueixo explicant històries, tractant amb la informació, mastegant-la i adaptant. En essència, mateix tronc que el periodisme.
Viatjar molt i lluny és una altra oportunitat que voldria que em depararà el futur. Aquests grans viatges que tenim al nostre ha errant. Aquesta vida demana una altra, Ana Lena.
Gràcies, Rosa Vall, Desitjar-te que continuïs col·leccionant èxits en cada repte que emprens i que Somiaràs sota les aigües sigui la primera de gran una saga de magnífiques novel·les que ens facin gaudir als teus lectors.