Elena Martín Vivaldi va ser una poetessa andalusa que va néixer a Granada el 8 de febrer de 1907 i va morir un dia com avui de 1998. Així que aquest aniversari recordem la seva figura amb aquesta selecció de poemes de la seva obra.
Elena Martín Vivaldi
El seu pare va ser catedràtic de Ginecologia i home progressista, cosa que va poder influir perquè ella estudiés en un temps en què no era habitual que ho fessin les dones. Es va llicenciar en Magisteri i Filosofia i Lletres per la Universitat de Granada. Després va oposar al Cos de Biblioteques, Arxius i Museus i va obtenir una plaça com a arxivera.
VA SER contemporània d'alguns poetes de la Generació del 27, però no se la sol incloure perquè va començar a escriure més tard i va publicar per primera vegada el 1945.
La seva poesia té un to intimista i malenconiós i ressons de Gustavo Adolfo Bécquer. La seva obra completa es va publicar com Temps a la riba el 1985. Tres anys més tard va ser nomenada Filla predilecta de Granada i també va rebre la medalla de la Reial Acadèmia de Belles Arts de la ciutat.
Elena Martín Vivaldi — Poemes
Destinació
Entre tu, soledat, em busco i moro,
en tu, la meva soledat, la meva vida segueixo
vençuda pels teus braços vaig amb tu
i allà t'espero on ja no vull.
Des de sempre al meu carrer jo t'espero,
i amant de les meves nits et persegueixo,
si alguna vegada, dolguda, et maleeixo,
des de la teva absència, trist, desesperació.
Em vas donar l'esperança de tenir-te
en el meu dolor. Guiada per la teva mà
vaig pujar els graons de la mort.
Aquí on a la teva ombra sóc crescuda,
el temps, teu i meu, va proper,
deixant-me la sang ja complerta.
Soledad
I era un silenci dur com a pedra;
un silenci de segles.
Era un silenci adust, impenetrable;
un silenci sense venes.
Era un mal d'amor, fet de llargues
nits sense l'estimat.
Fet de fidels mans que s'estenen
estremides, soles.
Era una veu adormida entre les ombres,
unes llàgrimes seques.
Febril tremolor de llavis, una boja
esperança deserta.
Primera paraula.
Primer dia.
Primera paraula.
Enrere va quedar el dolor, la mà alçada
que va colpejar a la cara del somni,
buscant les arrels, el germen d'il·lusions
crescut en aquesta terra dura i seca
de la carn cansada.
Però els seus dits maldestres no han pogut
trencar aquesta escorça improbable i rebel,
la seva puixança despera.
Primer dia.
Primera paraula.
La lluita comença ara
amb un rubor de flama.
Darrere del dolor brilla
la branca verda i tija.
Ecos I
L'home tendeix fins al cel la seva mirada.
Ombra d'una veritat, feliç querella,
cap a l'espai puja, altiva estrella
per segles desperança contemplada.
Vaixell d'una il·lusió, nau portada
en espelmes de la seva audàcia. Si més bella
Venus clava la seva llum, Ecos destella
amb veu ja des de sempre pronunciada.
Mons innombrables la seva presència
admeten en brillant gelosia.
Estesa xarxa on amor i ciència
reuneixen els vostres missatges. Com a germana
del total univers, la poesia
canta, a la nit, eterna i sobrehumana.
la pluja
Com seria la pluja
si no fos d'aroma,
de record,
de núvol,
color
i de plor?
Com se sentiria la pluja,
si no brillés intensa,
pàl·lida,
blau,
violeta,
llampec,
arc de Sant Martí
d'olors i esperances?
Com donaria la pluja la seva olor,
el seu gris perfum,
si no fos aquell ritme,
aquella veu,
el cant,
ressò llunyà,
el vent,
una escala de somnis?
Com seria la pluja,
si no fos el nom?
Pel teu silenci blau
Tu, lluna, si em parlessis,
si sota el teu cor fred
tinguessis, lliure, una ànima.
Si dins del teu silenci blau
bategaran paraules enceses,
a la meva vençuda sang despertant.
Si els teus passos deixaren un camí
i un marcat camí
per escapar al món del que és incert.
Ai, lluna, si arribessis,
llum d'errant desvetllament,
fins a casa meva.
Si obrissis els balcons de la nit,
i entre escales d'aromes
les teves mans m'estendries.
Si oblidant la teva cega indiferència,
ompliràs als meus ulls d'aquests verds
paisatges, on tens
amagat el secret de la teva flama.
Ai, lluna, sempre lluna,
per la teva ventura immòbil,
inútilment lluna del meu plor.
Si tu em senties, lluna!
Grocs
I
Quina plenitud daurada hi ha a la teva copa,
arbre, quan t'espero
al matí blau de cel fred.
Quants agosts llargs, i quins intensos
t'han cobert, dolent, de grocs.
II
Tota la tarda s'encenia
daurada i bella, perquè Déu ho va voler.
Tota la meva ànima era un murmuri
d'ocassos, impacient de groc.
III
Serena de grocs tinc l'ànima.
Jo no ho sé. Serena?
Sembla que entre l'or de les branques
alguna cosa verda m'encengui.
Alguna cosa verda, impacient, m'escapava.
Déu beneeixi la seva bretxa.
Per aquest buit fèrtil de les meves ànsies
un cel endarrerit em desvetlla.
Ai, la meva esperança, amor, veu que no existeix,
tu, sempre el meu groc.
Fes-te un sol de crepuscles, ardent:
posa't verd, groc.