L'Índia fa olor de fruita i gessamí, a l'Àfrica un espectre s'eleva a l'estela que deixa la guerra ia Xile un cop algú va escriure uns versos nocturns mirant a el Pacífic.
Des de temps ancestrals, els poetes de l'món han adaptat les lleis de la natura als seus versos interpretant una realitat pròpia, la de tocar amb els dits el món dels somnis que un cop l'home va oblidar.
Una existència vista a través de vidres tan personals com universals que engloben aquest viatge per el món en 10 poemes.
Entre les flors, un bol de vi
bec sol, cap amic és a prop.
Aixeco la meva copa, convido a la lluna
ia la meva ombra, i ara som tres.
Mas la lluna res sap de begudes
i la meva ombra es limita a imitar-me,
però així i tot, lluna i ombra seran la meva companyia.
La primavera és època propícia per al gaudi.
Cant i la lluna perllonga la seva presència,
ballo i la meva ombra s'enreda.
Mentre em mantinc sobri, som alegres junts,
quan em va embriagar, cadascun marxa pel seu costat
jurant trobar-nos al Riu de Plata del cel.
Bevent només a la llum de la lluna, de Li Bai (Xina)
El riu avança, mansament, obrint la nit.
Les estrelles, nues, tremolen a l'aigua.El riu traça una línia de rumor en el silenci.
He abandonat la meva barca a l'caprici de les aigües.Tendit cara a cel penso en tu que dorms, extraviada entre els somnis.
Potser ara em somies, amor meu de nocturns, humits ulls estrellats.
Aviat la meva barca ha de passar davant de casa teva, amor meu, estesa en el teu somni
com un riu.Potser per mi bategui el teu adormida boca mig oberta.
Arriba una ràfega de fruita i de gessamí.Aquest vent ha passat per casa teva i en ell
toco el teu somni i aspiro el teu aroma i petó la teva boca, amor meu que potser ara
camines amb mi, en un jardí, per la teva son.Darrere del teu orella, entre els cabells, humits de l'bany encara, crema un gessamí, en el teu somni.
Dóna'm la mà i mireu-me als ulls, en el teu somni, amor meu, i suaument Arrástrame a el cercle màgic en què ara, adormida, somrius.
Ja veig, entre l'ombra de la riba, una llumeta que em mira amb amorós parpelleig.
És casa teva: per a mi la més dolça, la més propera i llunyana de les estrelles, amor meu.
L'estrella, de Rabindranath Tagore (Índia)
L'espectacle és això. Espasa i vena.
Un somiador incapaç de veure més enllà de l'horitzó.
Avui és millor que demà però els morts són els que
Es renovaran i naixeran cada dia
I quan intentin dormir, els conduirà la matança
De la seva letargia cap a un somni sense somnis. no importa
El nombre. Ningú demana ajuda a ningú. Les veus busquen
Paraules en el desert i respon l'eco
És clar, ferit: No hi ha ningú. Però algú diu:
«L'assassí té dret a defensar la intuïció
de el mort ». Els morts exclamen:
«La víctima té dret a defensar el seu dret
a cridar ». S'eleva la crida a l'oració
des del temps de l'oració als
fèretres uniformes: taüts aixecats de pressa,
enterrats de pressa ... no hi ha temps per
completar els ritus: altres morts arriben
precipitadament d'altres atacs, sols
o en grups ... una família no deixa enrere
orfes ni fills morts. El cel és gris
plomís i el mar és blau grisós, però
el color de la sang l'ha eclipsat
de la càmera un eixam de mosques verdes.
Mosques verds, de Mahmud Darwish (Palestina)
La terra és una presó,
i el cel guarden els estels fugaços.
fuig,
entra al tron de l'amor,
doncs la mort és una criatura,
i el teu lloc és el desterrament.
El teu secret s'ha difós,
i la durada del teu temps sorgeix d'una rosa.
Visitaràs un istme
i seràs aniquilat,
mes la teva ànima romandrà indesxifrable.
Aquests de l'exili, d'Ahmad Al-Shahawi (Egipte)
El meu espectre es va aixecar d'entre la pluja de plom,
I va declarar "sóc un civil" aconseguint tan sols
Acréixer la teva por. Mes com hauria
De aixecar-me, jo, un ésser d'aquesta terra, en aquella hora
De mort impassible! llavors vaig pensar:
el teu batalla no és d'aquest món.
Civil i soldat, de Wole Soyinka (Nigèria)
Solen, per divertir-se, els mossos mariners
caçar albatros, grans ocells dels mars
que segueixen lentament, indolents viatgers,
el vaixell, que navega sobre abismes i atzars.Tot just els llancen allà sobre coberta,
prínceps de el blau, maldestres i avergonyits,
l'ala gran i blanca afluixen com morta
i la deixen, com rems, caure als seus costats.Que feble i que inútil ara el viatger alat!
Ell, abans tan bell, ¡que grotesc a terra!
Amb la seva pipa un d'ells el pic li ha cremat,
un altre imita, ranquejant, de l'invàlid el vol.El poeta és igual ... Allà dalt, a l'altura,
Quina importen fletxes, raigs, tempesta desfermada!
Desterrat al món, va concloure l'aventura:
¡Les seves ales de gegant no li serveixen de res!
L'albatros, de Charles Baudelaire (França)
Llarg espectre de plata commoguda ...
Llarg espectre de plata commoguda
el vent de la nit sospirant,
va obrir amb mà gris meva vella ferida
i es va allunyar: jo estava desitjant.
Nafra d'amor que em donarà la vida
perpètua sang i pura llum brollant.
Esquerda en què Filomela emmudida
tindrà bosc, dolor i niu tou.
Ai quina dolça remor en el meu cap!
Em tendiré costat de la flor senzilla
on flota sense ànima la teva bellesa.
I l'aigua errant es posarà groga,
mentre corre la meva sang en la mala herba
mullada i olorosa de la riba.
Llarg espectre de plata commoguda, de Federico García Lorca (Espanya)
Jo mai he vist un erm
i el mar mai vaig arribar a veure
però he vist els ulls dels brucs
i sé el que les onades han de ser.Amb Déu mai he parlat
ni el vaig visitar al Cel,
però segura estic d'a on viatjo
qual si m'haguessin donat el rumb.
Certesa, d'Emily Dickinson (Estats Units)
Tinc por de veure't, necessitat de veure't, esperança de veure't, neguits de veure't.
Tinc ganes de trobar-te, preocupació de trobar-te, certesa de trobar-te, pobres dubtes de trobar-te.
Tinc urgència de sentir-te, alegria de sentir-te, bona sort de sentir-te i temors de sentir-te.
O sigui resumint, estic fotut i radiant, potser més el primer que el segon i també viceversa.
Vicevera, de Mario Benedetti
Escriure, per exemple: «La nit està estrellada,
i tremolen, blaus, els astres, al lluny ».El vent de la nit gira al cel i canta.
Puc escriure els versos més tristos aquesta nit.
Jo la vaig voler, i de vegades ella també em va estimar.A les nits com aquesta la vaig tenir entre els meus braços.
La vaig besar tantes vegades sota el cel infinit.Ella em va estimar, de vegades jo també la volia.
Com no haver estimat els seus grans ulls fixos.Puc escriure els versos més tristos aquesta nit.
Pensar que no la tinc. Sentir que l'he perdut.Escoltar la nit immensa, més immensa sense ella.
I el vers cau a l'ànima com a la pastura la rosada.Què importa que el meu amor no pogués guardar-la.
La nit està estrellada i ella no està amb mi.Això és tot. Al lluny algú canta. Al lluny.
La meva ànima no es contenta amb haver-la perdut.Com per acostar-la meva mirada la cerca.
El meu cor la busca, i ella no està amb mi.La mateixa nit que fa blanquejar els mateixos arbres.
Nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos.Ja no la vull, és cert, però quant la vaig voler.
La meva veu buscava el vent per tocar la seva oïda.D'un altre. Serà d'un altre. Com abans dels meus petons.
La seva veu, el seu cos clar. Els seus ulls infinits.Ja no la vull, és cert, però potser la vull.
És tan curt l'amor, i és tan llarg l'oblit.Perquè en nits com aquesta la vaig tenir entre els meus
braços, la meva ànima no es contenta amb haver-la perdut.Encara que aquest sigui l'últim dolor que ella em causa,
i aquests siguin els últims versos que jo li escric.
Puc escriure els versos més tristos aquesta nit, de Pablo Neruda (Xile)
T'ha agradat aquest viatge pel món en 10 poemes? Amb quin et quedes?
He de dir Neruda, però no seria just. La selecció és molt bona. Tots bons. Indefinibles les emocions, d'acord a la subjectivitat de cada lector. Gràcies.
Jo em quedo amb Benedetti. Ell és el meu favorit. Però en aquesta selecció tots són molt bons.
Per a mi neruda i Benedetti són els poetes més poderosos, els que millor expressen l'emoció humana.
Benedetti, tots són bonics, profunds, però, per la simplicitat de les paraules que et penetren fins a l'ànima són de Mario Benedetti.
vostres poemes estan molt bé, però el meu és millor, encara que no aquest el meu estructorado bé té, drama, dolor, victòria, sentiment, glòria i això és una cosa que vosaltres no teniu, direu que sóc denunciable si voleu dununciarme denunciame jo seguire fer els majors poemes de l'món el que és denunciable és la escola vedruna arts, no saven apreciar l'art, ells utilitza la monalissa per rasscarse la esplada.
Tots els poemes són tan bonics tan màgics tan de carn i ossos tan d'amor i oblit ,,, però Neruda amb aquest poema sempre colpeja el meu cor amb aquests dolços i amargs retalls de lletra.
Em quedo sens dubte amb el del mestre Neruda, que ha passat per una cosa així m'entén, fa mal profusament llegir-lo però alhora se sent aquesta genialitat i bellesa que va saber posar el poeta en aquesta obra d'art.