Tirs de Molina
El burlador de Sevilla i el convidat de pedra és una de les obres de teatre més emblemàtiques de el Segle d'Or espanyol. Va ser publicada originalment en 1630 i atribuïda a Tirso de Molina. No obstant això, un sector important de crítics i historiadors de l'barroc literari assenyalen com a veritable autor a Andrés de Claramonte.
Controvèrsies a part pel que fa a l'autoria, Don Joan, el protagonista d'aquesta comèdia d'embolics, és el personatge més universal de tota la literatura castellana. Comparable només amb grans noms (d'altres latituds) de la talla de Romeu i Julieta, Èdip, Aquil·les o Sherlock Holmes.
¿L'autor?
Com es va esmentar en el primer paràgraf, no hi ha unanimitat de criteris a l'hora d'assenyalar a l'autor de El burlador de Sevilla i el convidat de pedra. Si bé no existeixen molts arguments per refutar a Tirso de Molina com la ment mestra. En realitat, el seu veritable nom és Fra Gabriel Téllez, encara que, evidentment, va ser més conegut pel seu pseudònim artístic.
Tirs de Molina
Va ser un religiós espanyol, pertanyent a l'Ordre Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè i la Redempció dels Captius. Va néixer a Madrid el 24 de març de 1579; no està molt clara la data de la seva mort. A l'respecte, la majoria d'acadèmics coincideixen al febrer de 1648 com a època probable de l'decés.
La mort de Téllez hauria ocorregut en Almazán, un municipi que avui forma part de la comunitat autònoma de Castella i Lleó. El que és innegable és el seu llegat, doncs la seva obra dramàtica es manté vigent fins a l'actualitat. A part de El burlador de Sevilla i el convidat de pedra, A ell se li atribueixen Don Gil de les calces verds i la trilogia hagiogràfica de La Santa Joana.
Comèdies moralitzants i actuacions sacramentals
Els textos de Tirso de Molina compleixen amb una funció moralitzant. És a dir, l'autor es va mantenir fidel tant a el moment històric que li va tocar viure, com a la seva vocació religiosa. Per tant, és un tret no obviat en El burlador de Sevilla i el convidat de pedra.
Més enllà dels embolics i les rialles, a la fi no hi ha manera d'eludir el càstig diví. Fins i tot, el mateix protagonista és conscient d'això (encara que pugui eventualment penedir dels seus pecats, no té escapatòria). A l'respecte, en un dels seus diàlegs afirma: "no hi ha termini que no es compleixi ni deute que no es pagui".
Andrés de Claramonte: "l'altre" autor
Andrés de Claramonte i Monroy va ser un destacat actor i dramaturg espanyol, contemporani de Tirso de Molina. Nascut a Múrcia prop de 1560, va morir a Madrid el 19 de setembre de 1626. Hi ha dues opinions diferents entre els que l'assenyalen com el veritable creador de Don Joan.
D'una banda, se li atribueix directament l'autoria de El burlador de Sevilla i el convidat de pedra. En canvi, altres historiadors -si bé no discuteixen l'autoria de Molina sobre aquesta obra- asseguren que es va basar en Tan llarg m'ho fieu. Aquesta última va ser una comèdia escrita entre 1612 i 1615, atribuïda a Claramonte.
Una trama plena d'embolics
A el mateix temps, alguns historiadors assenyalen a Lope de Vega com el veritable creador de Tan llarg m'ho fieu. Per tant, el tema de l'autor de El burlador de Sevilla i el convidat de pedra és un embolic digne de les comèdies de tots aquests escriptors. En conseqüència -probablement- mai hi hagi un acord unànime final que satisfaci a totes les opinions.
Resum de El burlador de Sevilla i el convidat de pedra
El burlador de Sevilla.
Pots comprar el llibre aquí: El burlador de Sevilla
L'obra comença amb Don Juan Tenorio, Un noble espanyol que estant a Nàpols, sedueix la duquessa Isabel. A l'veire descobert -i després d'una sèrie de enredos- el rei ordena la seva captura, missió encomanada al senyor Pedro Tenorio, ambaixador d'Espanya davant el monarca.
Però el diplomàtic ibèric no compta amb un contratemps molt rellevant: el responsable de deshonrar a la promesa de l'duc Octavio és el seu nebot. Després de meditar-ho, el deixa escapar. Posteriorment argumenta que no va poder fer davant l'habilitat de el jove de saltar des de l'habitació on va aconseguir acorralar-fins als jardins de palau.
De retorn a Espanya
Don Joan, en companyia del seu servent Catalinón -personatge que fa de "la veu de la consciència" de l'protagonista, encara que els seus consells mai són atendidos- part rumb a Sevilla. Però abans d'ingressar a al delta de l'Guadalquivir, naufraga davant les costes de Tarragona.
De l'accident és rescatat per Tisbea, un pescadora. Tot just Don Joan es recupera, sedueix amb èxit al seu salvadora. En conseqüència, els pescadors del poble fan enfurir i planegen castigar aquesta burla. No obstant això, l'esmunyedís Don Joan aconsegueix escapar una altra vegada, no sense abans prendre dues eugues criades per la mateixa víctima de la deshonra.
Primera parada a Sevilla
A l'arribar a Sevilla, el rei Alfons XI el mana a cridar. El monarca estava a el tant de mal comportament del seu súbdit en terres estrangeres. Està decidit a superar l'impasse diplomàtic esdevingut. Amb tal motiu, obliga el victimari a contraure núpcies amb la donzella ofesa.
Però abans de la materialització dels desitjos reals, Don Joan sedueix una nova dama: donya Ana d'Ulloa. El pare d'aquesta, a l'descobrir el greuge, repta a duel a l'responsable de tacar el nom de la seva família. Llavors, el protagonista ha d'emprendre una nova escapada després d'acabar amb la vida del seu retador.
El escarment final
Lluny de la capital d'Andalusia, les burles de Don Juan Tenorio no paren. A l'tornar a Sevilla, s'ha d'enfrontar novament al senyor Gonzalo de Ulloa. El difunt, ara convertit en una estàtua, convida al seu assassí a sopar. En aquesta instància, Don Joan rep el merescut càstig diví.
Frase de tirs de Molina.
A la fin, el convidat de pedra l'arrossega a l'infern, sense contemplacions i sense donar-li temps ni tan sols de pregar pel perdó de Déu. D'aquesta manera, totes les donzelles agreujades per les accions egoistes i sense escrúpols de l'protagonista, recuperen la seva honra.
Un clàssic més enllà de la literatura
Don Joan és un personatge amb múltiples representacions i adaptacions al llarg de la història. Autors com Molière, Pushkin, Jorge Zorrilla o Alexandre Dumas, Entre moltíssims d'altres, s'han encarregat de contribuir a la seva universalització. Don Giovanni, l'emblemàtica òpera de Mozart amb llibret de Lorenzo da Ponte, també forma part d'aquesta "categoria".
Fora de la literatura, Don Joan (de manera similar a Èdip) té el seu "síndrome". Es tracta d'un comportament compulsiu de seducció atribuït a homes ia dones -patológicamente- insaciables. Per això, "El Don Joan" és un veritable icona de la cultura universal, les revisions continuaran mentre la humanitat es mantingui com l'espècie regnant sobre la faç de la Terra.