Un 22 de juny de 1865 moria Àngel Saavedra, Duc de Rivas, Poeta i dramaturg espanyol, i conegut sobretot per la seva més famós drama romàntic Don Álvaro o La força de l'sinó, Obra emblemàtica de l' romanticisme espanyol. Per recordar la seva memòria, escullo una sèrie de fragments d'aquest títol.
Àngel Saavedra, Duc de Rivas
Nascut a Córdoba, Àngel Saavedra va ser dramaturg, poeta, historiador, pintor i estadista. D'idees liberals, Va lluitar contra els francesos en la guerra d'independència i més tard contra l'absolutisme de Ferran VII. Això el va portar a l'exili a Malta i va inspirar alguns dels seus poemes, com Amb onze ferides mortals.
Els seus primers versos, reunits en poesies i obres teatrals com Ataülf y Lanuza, S'emmarquen dins de l' neoclassicisme. Però durant el seu exili maltès va descobrir l'obra de William Shakespeare, Walter Scott i Lord Byron i es va adscriure a el moviment romàntic amb els poemes el desterrat, El somni de l'proscrit o El far de Malta.
Don Álvaro o la força de l'sinó
Va ser l'obra que inaugurar el teatre romàntic espanyol i, a més, el teatre modern. És un drama en cinc actes o jornades, en prosa i en vers. Té tots els ingredients típics de l'romanticisme, com la malenconia o el pessimisme, I desenvolupa un tema característic: el de l'home arrossegat a la desgràcia per un destí contra el qual no pot lluitar. És la misteriosa combinació d'atzar i necessitat la que dirigeix els actes dels personatges.
El protagonista és Don Álvaro, cavaller enamorat de Leonor, la filla de l'Marquès de Calatrava. Certa nit don Álvaro irromp a l'habitació de Leonor amb ànim de raptar-la, però és sorprès pel marquès de Calatrava. Don Álvaro el mata accidentalment i ha de fugir. Després de diversos anys, durant els quals els enamorats han viscut separats, don Álvaro en la guerra, i Leonor, amagada en una ermita, tots dos es troben, però el destí els impedirà el seu amor.
fragments
Acte I - Escena VII
DON ÁLVARO: (Amb gran vehemència.)
'Àngel consolador de l'ànima meva!
¿Van i als sants cels a donar corona eterna als meus desvetllaments?
Em ofega l'alegria ...
Estem abraçats per no veure'ns mai separats?
Abans, abans la mort
que de tu separar i que perdre't.
DONYA LEONOR (Molt agitada.).
Don Álvaro!
SENYOR ÁLVARO.
El meu bé, el meu Déu, el meu tot ...
Què et s'agita i et torba de tal manera?
Et torba el cor veure que el teu amant
es troba en aquest instant
més ufanós que el sol? ...
¡Penyora adorada!
[...]
SENYOR ÁLVARO.
¡Senyora!
DONYA LEONOR.
Ai! em partiu l'ànima ...
SENYOR ÁLVARO.
Destrossat tinc jo el cor ... On és, on,
el vostre amor, el vostre ferm jurament?
Mal amb la vostra paraula correspon
tanta irresolució en aquell moment.
Tan sobtada mudança ...
No us conec, Leonor. ¿Llevóse el vent
de la meva deliri tota l'esperança?
Sí, he encegat en el punt
en què alboraba el més rialler dia.
Em trauran difunt
d'aquí, quan immortal sortir creia.
Hechicera enganyosa,
¿La perspectiva bella que fal·laç em vas oferir així desfàs?
¡Pèrfida! Et complaus
en aixecar-me a el tron de l'Etern,
per després enfonsar-me a l'infern?
¿Només em resta ja? ...
DONYA LEONOR. (Tirant-en els seus braços.)
No, no, t'adoro.
¡Don Álvaro! ... El meu bé! ... Anem, sí, anem.
***
Acte I - Escena VIII
Marqués.- (Furiós) ¡Vil seductor! ... ¡Filla infame!
Donya Leonor .- (Llançant als peus del seu pare) Pare! Pare!
Marqués.- No sóc el teu pare ... Aparta ... i tu, vil intrús ...
Don Álvaro.- La vostra filla és innocent ... Jo sóc el culpat ... Atravesadme el pit. (Clava un genoll.)
Marqués.- La teva actitud suplicant manifesta el baix de la teva condició ...
Don Álvaro.- (Aixecant) Senyor marquès! ... ¡Senyor marquès! ...
Marqués.- (A la seva filla) Treu, dona iniqua. (A Curra, que li subjecta el braç) i tu infeliç, ¿ósses tocar al teu senyor? (Als criats) Ea, echaos sobre aquest infame, sujetadle, atadle ...
Don Álvaro.- (Amb dignitat.) Desgraciat de què em perdi el respecte. (Treu una pistola i la munta).
Donya Leonor.- (Corrent cap a Don Álvaro) 'Don ÁIvaro! ... Què fareu?
Marqués.- echaos sobre ell a punt.
Don Álvaro.- Ai dels vostres criats si es mouen! Vós només teniu dret per atravesarme el cor.
Marqués.- Tu morir a mans d'un cavaller? no; moriràs a les de l'botxí.
Don Álvaro.- Senyor marquès de Calatrava! Mas, ah !, no; teniu dret per a tot ... La vostra filla és innocent ... Tan pura com l'alè dels àngels que envolten el tron de l'Altíssim. La sospita de que pot donar origen meva presència aquí a tals hores conclogui amb la meva mort, surti embolicant el meu cadàver com si fos la meva mortalla ... Sí, he de morir ..., però a les vostres mans. (Posa un genoll a terra) Espero resignat el cop; no ho resistiré; ja em teniu desarmat. (Tira la pistola, que a el donar a terra es dispara i fereix el Marquès, que cau moribund en els braços de la seva filla i dels criats, donant un crit)
Marquès. - Mort sóc! ... Ai de mi! ...
Don Álvaro.- Déu meu! ¡Arma funesta! Nit terrible!
Donya Leonor.- Pare, pare!
Marqués.- Aparta; traieu-me d'aquí ..., on mori sense que aquesta vil em contamini amb tal nom ...
***
Acte III - Escena IV. Monòleg de Don Álvaro.
Quina càrrega tan insofrible
és l'ambient vital
per al mesquí mortal
que neix a sinó terrible!
Què eternitat tan horrible
la breu vida! Aquest món,
¿Què calabós profund,
per a l'home desgraciat,
a qui mira el cel irat
amb el seu nas furibund!
Sembla, sí, que a mesura
que és més dura i més amarga
més s'estén, més s'allarga
el destí nostra vida.
Si ens està concedida
només per patir,
i molt breu ser
la de l'feliç, com en pena
que el seu objecte no plena,
¡Terrible cosa és néixer!
A què tranquil, joiós,
viu entre aplaudiments i honors,
i d'innocents amors
esgota el calze saborós
quan és més fort i coratjós,
la mort els seus dies empremta,
seus ventures atropella:
i jo, que infelice sóc,
jo, que buscant-la vaig,
no puc trobar amb ella.
Mas, com l'he d'obtenir,
Malaurat de mi !,
doncs quan infeliç vaig néixer,
vaig néixer per envellir?
Si aquell dia de plaer
(Que un només he gaudit),
fortuna hagués fixat,
Com de sobte mort precoç
amb la seva dalla ferotge
el meu coll hagués segat!