Diumenge Bona. Entrevista a l'autor de La tarde que va cremar Saragossa

Fotografia de portada, cortesia de Domingo Buesa.

Diumenge Bona té una llarga trajectòria a la ensenyament i divulgació de la Història per vocació i treball. Amb més de 60 llibres publicats, aquest historiador també escriu novel·la i La tarda que va cremar Saragossa és el seu darrer títol. Us agraeixo molt que m'hagi concedit el seu temps per a aquesta entrevista, la primera d'aquest nou any, on ens parla de tot una mica.

Diumenge Buesa — Entrevista

  • ACTUALIDAD LITERATURA: Eres historiador con más de 60 libros publicados. ¿Cómo fue el salto a la novela? 

DIUMENGE BUESA: Durant dos anys, l'editor Javier Lafuente em va demanar que li escrivís una novel·la per incloure-la a la col·lecció La Història d'Aragó a Novel·la, editada per Doce Robles. Al final, li vaig prometre que ho intentaria però que no estava convençut de poder complir l'encàrrec, perquè mai no havia fet novel·la i, a més, sentia un enorme respecte per aquest mitjà tan apassionant d'apropar la història a la societat.

Recordo que aquell estiu vaig començar a escriure una novel·la sobre un tema la documentació del qual havia estudiat àmpliament i fins i tot publicat. I aquí va sorgir la gran sorpresa: no només m'era possible fer-ho, sinó que a més em produïa una enorme satisfacció. Era feliç escrivint aquell relat sobre una història real, les hores es passaven sense sentir i el succés del 1634 adquiria vida i vitalitat en aquell entorn de la meva biblioteca. Els personatges sorgien al meu ordinador i, al cap de poc, acabaven portant-me per on ells consideraven. El que s'augurava com un suplici havia esdevingut una passió. Havia nascut Prendran Jaca a l'alba.

  • A EL: La tarda que va cremar Saragossa és la segona novel·la que tens. Què ens hi expliques i d'on va sorgir la idea?

DB: L'èxit de la primera novel·la ens va portar a plantejar-nos, amb el meu editor, fer una segona entrega. I novament el tema li ho vaig suggerir jo, ja que entenc que has de novel·lar aquells temes i espais de la història que coneixes bé. En aquest cas m'apassionava la figura de Ramon Pignatelli, el gran il·lustrat saragossà, i en aquest entorn s'havia viscut la revolta del pa, sufocada amb brutalitat en 1766 pels broquelers. La clau per entendre com es va arribar a plantejar-me aquesta novel·la cal buscar-la en els dos anys de feina que em porta a muntar una gran exposició sobre la Saragossa de la Il·lustració, titulada Passió per la Llibertat. I això explica la novel·la, la passió per progressar d'una gent il·lustrada que han de viure la revolta d'un poble que no té pa i que gairebé no pot pagar els lloguers alts.

  • A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?

DB: Des de ben petit m'ha agradat molt llegir, crec que és fonamental i que és la base de qualsevol projecte personal. El primer llibre que recordo llegir és una edició infantil del Lazarillo de Tormes, que em va regalar el meu estimat oncle Teodoro, germà del meu avi. Allò va ser un descobriment i des de les seves pàgines me'n vaig anar a altres llibres clàssics que em van obrir un món de suggeriments. I amb aquestes influències em vaig llançar a escriure una història de la vida de la meva àvia Dolores, que lamento que es perdés en tantes anades i vingudes, en què em va interessar el personatge i la seva visió del món que l'envoltava. Sempre he sentit perdre aquell relat familiar que em va suposar enfrontar-me amb el fet de descriure la realitat, encara que he de confessar que en plena pandèmia em vaig plantejar escriure una petita i deliciosa novel·la, titulada El capellà i la mestra, que se situa el 1936 i que incorpora moltes d'aquelles coses de què em va parlar la meva àvia.

Reconeixent l'èxit d'aquesta novel·la de què va caldre fer una reedició a la setmana de treure-la a les llibreries, no he d'ocultar que hi ha hagut fracassos, per exemple, quan vaig començar una novel·la sobre Ramiro II que mai vaig acabar i el parador del qual ignoro, doncs ja estava orientat al món de l'arxiu i de la investigació. Això no vol dir, ni de bon tros, que no es pugui ser un bon novel·lista i un bon historiador i investigador. Tots dos treballen amb el llenguatge i amb la capacitat -potser sigui habilitat- d'entendre allò que ens suggereixen o ens diuen els documents.

  • A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques. 

DB: Sempre m'ha agradat molt aquesta prosa de Azorín a través de la qual sents els paisatges de Castella, arribes a escoltar les campanes de les esglésies dels pobles estesos al sol, t'emociona aquest silenci de les tardes amb migdiada a la plana infinita que va posar paisatge al Quixot oa Teresa de Jesús… I m'apassiona la prosa de Bécquer on se'ns suggereix un món d'imaginacions, d'inseguretats, de pors adormides al nostre interior, de records que ens fan viatjar al passat i a la manera com els llogarets més recòndits del Moncayo el van viure.

No deixa d'apassionar-me la neteja del llenguatge de Machado, la bellesa de la paraula com a instrument que suggereix sentiments. I per descomptat em sembla una delícia Platero i jo, que no és més que el tractat de fer universal allò més concret, de convertir en excel·lent la duresa del viure diari, d'entendre que ens pot acompanyar el silenci més proper i càlid.

sóc un lector empedreït i gaudeixo amb els llibres, mai no he deixat de llegir un que hagi començat, encara que conforme avança la vida t'adones que el temps es limita i has d'aprofitar-ho més selectivament. 

  • A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear? 

DB: Com acabo de dir, m'encanta Platero i jo perquè crec que és una finestra a la senzillesa, a l'autenticitat dels éssers humans. Les paraules cobren imatge a les seves pàgines i totes juntes són una declaració de pau amb el món. Conèixer Platero, contemplar-ho, mirar-ho. M'hauria agradat conèixer i crear els personatges de algunes novel·les de Sender, com mossèn Millán de Rèquiem per un camperol espanyol. I per descomptat el duc Orsini de Bomarç.

  • A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir? 

DB: El silenci i la tranquil·litat. M'agrada que em rodegi el silenci perquè res no t'ha de distreure en aquest viatge al passat, doncs quan escric estic en un segle llunyà i no em puc sortir. No puc sentir veus del present, ni el matxac so del mòbil envaint dictatorialment la intimitat. M'agrada començar a escriure pel principi i seguir l'ordre que tindrà la novel·la, no m'agraden els salts perquè a més a més els personatges et porten per camins que no havies decidit i, al final, vas rectificant el camí dia a dia. Com li deia, encara que penso les trames caminant pel carrer, viatjant mentre contemplo el paisatge oa punt de dormir-me. Escric sempre en el silenci de la nit i després els folis que resulten els passo a la meva dona ia la meva filla perquè els llegeixin i em facin suggeriments des dels seus diferents punts de vista. És un contrapunt de realitat important a l'emoció de l'escriptor.

  • A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho? 

DB: M'agrada escriure a la meva biblioteca, al meu ordinador, envoltat dels meus llibres a terra i amb el quadern -de vegades una gran agenda buida- on he anat anotant tot el procés de documentació del succés a novel·lar. A les seves pàgines hi ha les referències de les lectures fetes, les descripcions dels personatges (la manera com jo me'ls imagino), les dates en què ens movem capítol a capítol, en realitat tot. I solc escriure a la nit, passades les dotze de la nit i fins a altes hores de la matinada perquè és el moment de més tranquil·litat, aquest temps en què la pròpia vivència de la nit difumina l'entorn i et permet viure en altres temps, encara que només sigui qüestió psicològica. És aquell moment en què tanques els ulls i vas caminant per la Saragossa del 1766 o per la ciutat de Jaca al fred hivern del 1634…

  • A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin? 

DB: M'agrada llegir poesia, clàssica i moderna, que em relaxa i em fa somiar escenaris plens de vida. Gaudeixo amb els assajos que ens permeten conèixer-nos millor. Sóc un encès defensor de la lectura de història local, amb què aprens molt, ia més m'apassionen els tractats d'iconografies que t'ensenyen el llenguatge de la imatge. Però, sobretot i des que en la meva joventut vaig descobrir Amaya o els bascos al segle VIII, m'apassiona llegir novel·la històrica.

  • A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?

DB: M'agrada llegir gairebé tot el que cau a les mans, però conforme avança l'edat i tal com vaig indicar poso la meva atenció en allò que em ve de gust llegir, que m'interessa, que m'ensenya, que em fa somiar. No donaré noms perquè no m'agrada prioritzar, tots tenen les seves aportacions i el seu interès. El que és clar és que m'agrada llegir novel·la històrica, de la qual tinc a la meva extensa biblioteca un panorama molt complet del que s'ha publicat al nostre país. Allí no falten autors aragonesos les obres de les quals llegeixo així que puc, encara que també em sento honrat de poder llegir originals que alguns amics em demanen que se'ls llegeixi abans d'editar.

I si ara he de parlar d'escriure, juntament amb les conferències que m'agrada preparar-les amb tot detall o els articles que no em puc negar a fer, he de referir-me a dues novel·les: una que he acabat El retrat de la mare de Goya i una altra que he començat sobre els orígens convulsos de la construcció de la catedral de Jaca, en realitat, l'enfrontament entre el rei i el seu germà el bisbe, aclamats per la seva germana la comtessa Sancha. És un relat apassionant perquè és aprofundir en veure com l'art pot néixer fins i tot a l'enfrontament i com la bellesa porta al gaudi de la trobada. Encara que si li sóc sincer i li desvetllo un secret, a mitges, li diré que fa dos anys que documento i als estius avançant l'escriptura de una novel·la sobre els increïbles darrers cinc dies de vida d'un rei aragonès, referent dels monarques europeus. Li diria que aquesta empresa m?apassiona extraordinàriament.

  • A EL: I, finalment, com creus que s'explicarà aquest moment de crisi que estem vivint? La realitat de la nostra història sempre superarà la ficció?

DB: Segurament en moltes de les nostres novel·les del passat ja s'estan relatant moments similars als que ara ens toca viure, amb altres mitjans i altres escenaris, però no oblidem que l'ésser humà és el mateix i té les mateixes virtuts i els mateixos defectes. I aquest protagonista és el que es va superant a la seva projecció social amb i contra els que l'envolten, obrint un món de vivències que poden semblar ficció. Quan escric els diàlegs de la meva novel·la sobre el Goya humà i íntim, que acabo de publicar, em sorprenc perquè molt del que diu el geni de la pintura és una valoració i crítica molt precisa sobre la nostra situació: la pèrdua de la llibertat, la bretxa entre els que governen i els governats, el gaudi que troben els éssers humans a fer patir els altres, segons les seves possibilitats… La història sempre ens ensenya perquè té vocació de futur.

No obstant això, he de dir que estic convençut que el nostre serà un temps sobre el qual s'escriuran novel·les apassionants que no tindran res a veure amb les que s'escriuen avui dia, perquè l'anàlisi dels fets necessita perspectiva temporal. La ira mai no ha de carregar la ploma que pinta els moments de la vida.


Sigues el primer a comentar

Deixa el teu comentari

La seva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

*

  1. Responsable de les dades: Miguel Ángel Gatón
  2. Finalitat de les dades: Controlar l'SPAM, gestió de comentaris.
  3. Legitimació: El teu consentiment
  4. Comunicació de les dades: No es comunicaran les dades a tercers excepte per obligació legal.
  5. Emmagatzematge de les dades: Base de dades allotjada en Occentus Networks (UE)
  6. Drets: En qualsevol moment pots limitar, recuperar i esborrar la teva informació.