Dia Internacional de la Poesia. 8 sonets per celebrar-

Un any més avui se celebra el Dia Internacional de la Poesia i no hi ha res millor que fer que llegir-la. La que més ens agradi, de qualsevol autor i època, en qualsevol idioma. Jo he triat aquests 8 sonets. Són d' Espronceda, Góngora, Unamuno, Hurtado de Mendoza, sor Juana Inés de la Creu, Carolina Coronado, Rosario Acuña i Federico García Lorca. Perquè cada dia hauríem de posar-nos una ració de bons versos.

José d'Espronceda

Fresca, ufanosa, pura i olorosa

Fresca, ufanosa, pura i olorosa,
gala i adorn de l'pensil florit,
gallarda posada sobre el ram alçat,
fragància escampa la naixent rosa.

Mas si l'ardent sol foc enutjosa
vibra de el ca en flames encès,
el dolç aroma i el color perdut,
les seves fulles porta l'aura apressada.

Així va brillar un moment la meva ventura
en ales de l'amor, i bella núvol
vaig fingir potser de glòria i d'alegria.

Mas ai! que el bé trocóse en amargor,
i esfullada per l'aire puja
la dolça flor de l'esperança meva.

Luis de Góngora

A la gelosia

Oh boira de l'estat més serè,
Fúria infernal, serp mal nascuda!
Oh verinosa escurçó amagada
De verd prat en olorós si!

Oh entre el nèctar d'Amor mortal verí,
Que en got de vidre treus la vida!
Oh espasa sobre mi d'un pèl agafada,
De l'amorosa esperó dur fre!

Oh zel, de l'favor botxí etern !,
Torna a el lloc trist on estaves,
O a el regne (si allà caps) de l'espant;

Mas no Cabres allà, que ja ha tant
Que menges de tu mesmo i no t'acabes,
Major deus ser que el mateix infern.

Diego Hurtado de Mendoza

Vaig alçar els ulls, de plorar cansats

Vaig alçar els ulls, de plorar cansats,
Per tornar a l'descans que solia;
I com no el vaig veure on solia,
Abajélos amb llàgrimes banyats.

Si algun bé jo trobava en les meves cures,
Quan per mes content em tenia,
Doncs que ja li vaig perdre per culpa meva,
Raó és que els plori ara doblegats.

Vaig allargar totes les espelmes a bonança,
Sense recelar humà enteniment;
Alzóse una borrasca de mudança,

Com si terra i mar i foc i vent
No em anessin en contra meva esperança,
I van castigar només el patiment.

Miguel d'Unamuno

Nit de lluna plena

Nit blanca en què l'aigua cristal·lina
dorm queda al seu llit de llacuna
sobre la qual rodona plena lluna
que exèrcit d'estrelles s'encamina

vela, i es s'emmirallen una redona alzina
al mirall sense arrissada alguna;
nit blanca en què l'aigua fa de bressol
de la més alta i més profunda doctrina.

És un estrip de el cel que abraçat
té en els seus braços la Naturalesa;
és un estrip de el cel que ha posat

i en el silenci de la nit resa
l'oració de l'amant resignat
només a l'amor, que és la seva única riquesa.

Sor Juana Inés de la Creu

Insinua la seva aversió als vicis

En perseguir-me, Món, què interesses?
En què t'ofenc, quan només intento
posar belleses en el meu enteniment
i no el meu enteniment en les belleses?

Jo no estimo tresors ni riqueses;
i així, sempre em causa més content
posar riqueses en el meu pensament
que no el meu pensament en les riqueses.

I no estimo bellesa que vençuda,
és despulla civil de les edats,
ni riquesa m'agrada fementida,

tenint per millor en els meus veritats,
consumir vanitats de la vida
de consumir la vida a vanitats.

Carolina Coronat

A una gota de rosada

Llàgrima viva de la fresca aurora,
a qui la pansida flor la vida ha,
i el prat ansiós entre el fullatge s'embeu;
gota que el sol amb els seus reflexos dora;

Que en la pell de les flors seductora
bressolada pel zèfir més lleu,
barreges de grana el teu color de neu
i de neu seva grana encantadora:

Vine a barrejar-te amb la meva trista ploro,
ja consumir a la meva galta ardent;
que potser correran més dolçament

les llàgrimes amargues que devoro ...
mes ¡que fos una gota de rosada
perduda entre el devessall de el plor meu ...!

Rosario d'Acuña

la tardor

Tempera el seu foc el sol sota el ennuvolat;
les boires trenquen els seus espessos vels
i descendeix la pluja, i rierols
de límpid cristall recull el prat.

Ocell amant, insecte enamorat,
senten, darrera vegada, ardents gelosia;
marxen l'oreneta i els seus pollets:
s'orna el bosc de matís daurat.

Ja és aquí! El mar aixeca les seves escumes
i acres perfums a la terra envia ...
Qui no l'estima? Entre rosades boires,

coronat d'murtes i llorers,
ve donant a les vinyes ambrosia,
abocant fruites, regalant mels!

Federico García Lorca

Llagues d'amor

Aquesta llum, aquest foc que devora.
Aquest paisatge gris que m'envolta.
Aquest dolor per una sola idea.
Aquesta angoixa de cel, món i hora.

Aquest plor de sang que decora
lira sense pols ja, lúbrica tea.
Aquest pes de la mar que em colpeja.
Aquest escorpí que per la meva pit mora.

Són garlanda d'amor, llit de ferit,
on sense son, son la teva presència
entre les ruïnes del meu pit enfonsat.

I encara busco la cimera de prudència
em dóna el teu cor vall estesa
amb cicuta i passió d'amarga ciència.