arribem a Nadal una vegada més i que millor que aquestes dates per llegir: llibres de contes, relats, novel·les… Tots ambientats en aquesta època, i de totes les èpoques i autors. Així que vet aquí una selecció de començaments de contes tan clàssics com el de La petita venedora de llumins de Andersen fins a relats futuristes de Ray Bradbury, passant per clàssics com Jacinto Benavente o Leopoldo Ales «Clarín». Començaments perquè seguim llegint o descobrint aquestes històries. Bon Nadal a tot el món.
Contes i relats de Nadal
Hans Christian Andersen — La petita venedora de llumins
Quin fred feia! Nevava i començava a enfosquir; era la darrera nit de l'any, la nit de Sant Silvestre. Sota aquell fred i en aquella foscor, passava pel carrer una pobra nena, descalça i amb el cap descobert. Veritat és que en sortir de casa portava sabatilles, però, de què li van servir! Eren unes sabatilles que la seva mare havia portat darrerament, ia la petita li venien tan grans que les va perdre en creuar corrent el carrer per alliberar-se de dos cotxes que venien a tota velocitat. Una de les sabatilles no hi va haver mitjà de trobar-la, i l'altra li havia posat un mossalbet, que va dir que la faria servir de bressol el dia que tingués fills.
I així la pobreta caminava descalça amb els nus peuets completament amorats pel fred. En un vell davantal duia un grapat de fòsfors i un paquet en una mà. En tot el sant dia ningú no li havia comprat res, ni li havia donat un miserable cèntim; tornava a casa famolenca i mig glaçada, i semblava tan abatuda, la pobreta! Els flocs de neu queien sobre el seu llarg cabell ros, els bells rínxols del qual li cobrien el coll; però no hi era per presumir.
Leopoldo Ales «Clarín» — El rei Baltasar
Don Baltasar Miajas portava de treballador en una oficina de Madrid més de vint anys; primer havia tingut vuit mil reals de sou, després deu, després dotze i després… deu; perquè va quedar cessant, no hi va haver manera de reposar-lo en la seva última feina i va haver de conformar-se, ja que era pitjor morir-se de gana, en companyia de tots els seus, amb el sou immediat… inferior. “Això em rejoveneix!”, deia amb una ironia innocentíssima; humiliat, però sense vergonya, perquè ell no havia fet res lleig, i als Catons de plantilla que li aconsellaven renunciar al destí per dignitat, els contestava amb bones paraules, donant-los la raó, però decidit a no dimitir, quina atrocitat! Al cap de poc temps, quan encara alguns companys, més per molestar-lo que per esperit de cos, parlaven amb indignació del “cas inaudit de Miajas”, l'interessat ja no recordava voler malament ningú per causa de la baixada de marres, i estava amb els seus deu mil com si a la vida hagués tingut dotze.
Madrid, Espanya (1866-1954)
Després de la missa del Gall celebrada a l'oratori i escoltada amb més recolliment que una comèdia de teatre antic en dilluns clàssic, els convidats de la marquesa de San Severino van passar al menjador.
La festa era de pura intimitat; la marquesa havia limitat la invitació a les persones més properes de la seva família ia uns quants amics predilectes.
Entre tots no passaven de quinze.
–La Nit de Nadal és una festa de família. Tot l'any hi viu un d'esperances, obert el cor al primer que arriba; avui vull recollir-me en els records: sé que tots vosaltres m'acompanyen aquesta nit perquè em volen de debò, i jo al seu costat em trobo molt feliç.
Els convidats van assentir graciosament al complert.
Eduardo Galeano — Nit de Nadal
Fernando Silva dirigeix l?hospital de nens, a Managua.
Durant vigílies de Nadal, es va quedar treballant fins molt tard. Ja estaven sonant els coets, i començaven els focs artificials a il·luminar el cel, quan Ferran va decidir marxar. A casa seva ho esperaven per festejar. Va fer una darrera recorreguda per les sales, veient si tot quedava en ordre, i en això estava quan va sentir que uns passos ho seguien. Uns passos de cotó: es va tornar i va descobrir que un dels malalts el caminava darrere. A la penombra, ho va reconèixer. Era un nen que estava sol. Fernando va reconèixer la seva cara ja marcada per la mort i aquells ulls que demanaven disculpes o potser demanava permís.
Fernando es va acostar i el nen el va fregar amb la mà:
–Digues a… –va xiuxiuejar el nen–. Digueu a algú, que jo sóc aquí.
El dia següent seria Nadal i, mentre tots tres es dirigien a l'estació de naus espacials, el pare i la mare estaven preocupats. Era el primer vol que el nen realitzaria per l'espai, el seu primer viatge amb coet, i desitjaven que fos el més agradable possible. Quan a la duana els van obligar a deixar el regal perquè excedia el pes màxim per poques unces, igual que l'arbret amb les belles espelmes blanques, van sentir que els treien una cosa molt important per celebrar aquesta festa. El nen esperava els seus pares a la terminal. Quan aquests van arribar, murmuraven alguna cosa contra els oficials interplanetaris.
–¿Què farem?
–Res, què podem fer?
–¡Al nen li feia tanta il·lusió l'arbre!
La sirena va udolar, i els passatgers van anar cap al coet de Mart. La mare i el pare van ser els últims a entrar-hi.