Fotografia: Clara Janés. RAE
clara Janés és poeta, novel·lista, assagista i traductora i va néixer a Barcelona un dia com avui el 1940. És filla de l'editor i poeta Josep Janés, i també llicenciada en Filosofia i Lletres, a més de Maître dès Lettres per la Universitat de la Sorbona en Literatura Comparada. És també membre de la Reial Acadèmia Espanyola.
Com a traductora el 1997 va obtenir el Premi Nacional de Traducció. I la seva obra poètica també ha rebut importants premis com el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Ciutat de Melilla o el Premi de Poesia Gil de Biedma. Ha estat traduïda a més de vint idiomes. Entre els seus títols hi ha Les estrelles vençudes, Límit humà, A la recerca de Cordelia, Antologia personal o Paral·latges. Per descobrir-la aquí va una selecció de poemes.
Clara Janés — selecció de poemes
Esperaré pacient
Esperaré pacient,
aguaitant, com un gos, el moment.
O me n'aniré per la selva dels teus versos
obrint-me camí lentament
per ocults senders,
per petites escletxes
que has deixat entreoberts.
Va anar a l'alba
Va anar a l'alba,
perdona per hora.
Les teves parpelles del son callaven
sota el coixí
i en irrompre la llum primera
es va dibuixar en el blanc
el teu entrecella frunzit
i la teva veu va murmurar unes paraules.
Al cresol
vas deixar un gest de fatiga
i després
la teva mirada em va trucar
des de les roses.
Vaig córrer a abraçar-les
i em vaig asseure a taula
i al paper buit
vaig seguir els traços
que la teva mà lliscava.
Va desembullar la por
l'ocult sentit,
de la por a ja no ser per ser amb,
de la por de no saber
si un podrà abastar aquesta divina mutació
de ser en un dos,
sent arrencat
i arrencant així l'altre de la mort.
I a la pàgina
va prendre viu sentit
la paraula resurrecció.
Ferit l'arbre
Ferit l'arbre,
la seva fragància em cobreix,
oh amable delirar
mentre giren els astres!
Una flama sedueix
el fum dels somnis que em bressolen.
Vetlla el meu cor encara que jo dormi.
Illa del suïcidi
Illa del suïcidi
en aparença muda,
arrenca el somriure
de la teva cara.
Mostra l'ambigüitat
de les teves aromes,
de les teves velles
els ulls dels quals tornen l'esquena,
dels teus bells joves amb la ganyota drogada.
En el teu silenci, illa,
parles i parles,
però no es limita l'opció
a la teva proposta
entre el passat el no-res o la distància
No,
no es pot sortir, diu Holan,
per portes
que a les parets
estan
NOMÉS
pintades.
Em deixaré morir en el teu silenci
Em deixaré morir en el teu silenci,
que de nit em vas donar menjar
els fruits del cirerer
a la teva alcova d'ombres
sagnants de perfum
i res més desig.
Em deixaré morir al teu silenci.
ulls
M'has acorralat
i amb odi agafat les meves solapes,
m'has empès cap a un racó
i m'has colpejat
fins a deixar negre de sang
l'aire mateix,
i així i tot,
heus aquí que encara m'aixeco
i mirant-te et dic:
ara mateix,
en aquest moment ho decideixo,
faré donació dels meus ulls
encara que els hagi de portar
el meu assassí.
Pas a pas
Pas a pas
Desconfia d'aquells
que no han considerat mai
el suïcidi.
Van fent pas a pas el camí,
cegant-se a l'abisme que sempre assetja l'home
Entren a la matemàtica roda
de la matèria.
Es fan invulnerables a la desesperació.
Expliquen fins i tot, fredament,
amb el cor.
Ja s'acosten les mans
Ja s'acosten les mans,
innombrables mans,
negres mans,
a encegar-me els ulls,
a aturar les cames,
a assecar-me les venes,
a posar-se insistents
al llarg del cos
i deixar-ho sumit en el que és negre.
Faran saltar la llengua,
les dents,
cor i ronyons,
intestí i cervell…
Amiga de l'entranya, tan llunyana,
acosta't un moment
i amb els teus jocs
distreu aquesta terrible foscor.
Dóna'm un riu de força
des del ventre,
com abans.
Ni tan sols suficient
per allunyar
les mans.
Aquestes mans
que negres
i impertèrrites
em van cercant.
Demano
Presonera d'un pànic invencible,
i encara que sé de la inutilitat de tot somni,
des d'aquesta presó torturant que és la vida,
demano l'autonomia total de l'home
i el dret a no justificar per res
la seva existència.