Coneguda amb el sobrenom masculí de Víctor Català, Caterina Albert (1869-1966) va ser una d'aquelles escriptores vuitcentistes filles d'una època que no compartia el cànon de la dona del segle XIX. Ella va mantenir una voluntat creadora que va contribuir i va inspirar, endinsant-se al segle XX, una altra centúria plena de canvis també per a la dona, i que va poder conèixer aquesta longeva escriptora.
Caterina Albert va escriure en llengua catalana i va fer una important aportació a la literatura en aquest idioma, especialment a la narrativa. La seva novel·la Solitud (1905) és la més coneguda. Està reconeguda per la Associació d'escriptors en llengua catalana i des d'aquí et convidem a prendre nota sobre aquesta autora.
Caterina Albert: l'escriptora
Va néixer a l'Escala, Alt Empordà (Girona) el 1869. Provenia d'una família terratinent preponderant, de manera que el camp li era conegut i va ser un tema que va reflectir amb freqüència a les seves obres. Les més reconegudes, com Els desguassos rurals (1902) i Solitud (1905), retraten aquests drames rurals en què es reflecteix l'ambient de les persones del camp. A més, va tenir la bona fortuna que el seu propi pare recolzés els seus esforços artístics. Una cosa que segurament va facilitar la tasca literària d'aquesta escriptora en temps complicats.
Gran lectora des de nena va començar a escriure a una edat molt primerenca. Va ser subscriptora de la reconeguda publicació cultural La Reinaxensa de marcada ideologia catalanista. Sempre va tenir una gran curiositat i perspicàcia en la selecció dels seus temes i va escriure textos descarats en el context del seu temps.
Va ser una persona que a més a més de literatura va cultivar l'escultura, la pintura o la il·lustració. Però va ser a la literatura on es va veure plasmada la seva obra, que està dividida en narrativa (novel·la i contes), poesia i també teatre. Va gaudir de l'èxit encara que fos ignorada com a dramaturga. Va haver de bregar amb la imatge d'una dona de casa que mai no es va casar amb la tasca literària. No obstant això, la seva força com a literata va ser tal que va provocar la incredulitat entre els que eren més crítics amb ella.
Va ser membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona (Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona), institució fundada el 1729, i nomenada Bé d'Interès Cultural d'Espanya i Patrimoni històric d'Espanya. Va morir amb 97 anys el 1966. Està enterrada al Cementiri Vell d'Escala.
Sobre la seva obra
La seva obra ha d'encaixar-se dins el modernisme i va saber aprofitar també l'esclat naturalista tardà de la literatura a Espanya. De fet, el naturalisme és una eina poderosa per tractar l'entorn, element principal de l'obra d'Albert. Seguint la línia naturalista, la visió que dóna Albert és aspra i ruda sobre els elements del camp, els seus habitants, i sobre el futur i el destí de la dona. Cristalitza l'interessant determinisme que caracteritza el naturalisme. Per això el destí i la desesperança seran una constant a la seva obra.
Així mateix tracta temes com la posició de la dona a la societat i la seva lluita cap a la seva emancipació familiar, moral i laboral. La violència, la bogeria i el fatalisme són alguns altres assumptes que destaquen als seus llibres. I la seva forma d'escriure va ser qualificada de viril. Va escriure de manera abrupta per allò que s'esperava d'una dona i va mantenir un to provocatiu i innovador en el seu treball que el va omplir de gran força expressiva, una característica notable als seus escrits.
Caterina Albert sempre es va voler dedicar a fer teatre, un dels gèneres pels quals es va interessar. No obstant això, a principis de la seva carrera es va veure embolicada en un escàndol amb el monòleg la Infanticida (1898) que li van procurar la desconfiança i les objeccions de les persones del teatre del seu temps. Caterina Albert destinaria els seus esforços aleshores a la narrativa.
Com que va tenir una vida tan llarga, les seves primeres obres (poemes, contes i novel·la) han estat emmarcades en el modernisme a principis del segle XX, amb moltíssima influència encara naturalista. Però la seva obra abasta tota la primera meitat del segle XX. Per això també cal destacar la seva activitat literària de les primeres dècades del segle XX (fonamentalment narrativa, amb contes i novel·les), fins a la guerra civil i la postguerra. Alguns dels seus diàlegs van ser valorats com a petites peces teatrals i han arribat a ser representats.
La seva obra ha estat traduïda a l'espanyol, anglès, alemany, italià, francès, esperanto, flamenc, neerlandès, romanès i txec.
Principals obres de Caterina Albert
- Els desguassos rurals (1902) es compon d'una col·lecció de contes emmarcats a l'entorn rural naturalista de finals del segle XIX.
- Solitud (1905). Novel·la. En llengua castellana Soledad. També és un drama rural, on els temes que preocupaven Caterina Albert al voltant de la dona es despleguen a través de dilemes morals, la maternitat i la individualització del sexe femení en llibertat. La solitud, és clar, serà un altre gran tema d'aquesta obra.
- Llibre blanc, policromi, tríptic (1905): conjunt de poemes.
- Caires vius (1907): col·lecció de contes dins del modernisme.
- Un film (3000 metres) (1926). Novel·la en què es veu la influència i el gust pel nou art que arriba, el cinematogràfic.
- contrallums (1930). Nova sèrie antològica de relat breu.
- Retaule (1944). És una recopilació de contes en llengua espanyola.
- Mosaic (1946) és un mosaic d'articles que van ser escrits des de començaments del segle XX per l'autora per descriure la seva situació com a dona i escriptora. Un treball significatiu autobiogràfic.
- Jubileu (1951) és una altra important compilació de relats.
- El 1951 es publiquen els seus Obres completes a l'editorial selecta.
- El 2005 apareix de forma pòstuma Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. Es tracta d'una selecció d'adagis o sentències breus que tenen caràcter alliçonador. Van ser escollits i prologats pel nebot de Caterina Albert, Lluís Albert.