Avui Camil José Cela hagués complert 102 anys, però ens va deixar en 2002. No obstant això, l'escriptor, periodista, assagista, editor i acadèmic gallec més universal i guanyador de l' Premi Nobel el 1989 (i el Cervantes el 1995 entre molts més) segueix vivint per a la posteritat en totes les seves obres. Així que ho recordo en una selecció de frases i passatges de La família de Pascual Duarte. ¿La raó? Un impactant fragment d'aquesta obra va marcar al meu futur jo lector i escriptor.
la raó
Va ser en un d'aquells llibres de lectura (Senda, De Santillana) de no recordo exactament el curs, potser en 5è o 6è de E.G.B.. I quan, per aquells temps de poca correcció política, lingüística i menys paper de fumar, Els nens al col·legi llegíem el que fos que calgués llegir. Va ser només un fragment, potser un dels més durs dels molts que té La família de Pascual Duarte.
Possiblement va quedar en la meva memòria pel llenguatge, tan adult i aspre, i sens dubte per la imatge que vaig recrear a l'llegir-lo. Sé el que és una escopeta i com es mata amb ella, també sé el que és tenir un gos. Va marcar a més inconscientment el meu futur jo tant de lectora com a escriptora, faceta aquesta on no m'és aliè el narrador a primera persona masculina ni la seva duresa o feresa. Va ser l'escena en la qual Pascual Duarte li dispara un tret a la seva gossa.
12 frases de La família de Pascual Duarte
Així que aquí va aquesta selecció de frases d'aquesta novel·la publicada en 1942, Una de les obres mestres del seu autor, però també de la narrativa espanyola de l' segle XX.
1.
Es mata sense pensar, ben provat el tinc; de vegades, sense voler. Es odia, s'odia intensament, ferotgement, i s'obre la navalla, i amb ella ben oberta s'arriba, descalç, fins al llit on dorm l'enemic.
2.
Els mateixos cuirs tenim tots els mortals a l'néixer i no obstant això, quan anem creixent, la destinació es complau a variarnos com si fóssim de cera i en destinarnos per sengles diferents a la mateixa finalitat: la mort.
3.
Mai de sobte arriben les idees que ens trastornen; el sobtat ofega uns moments, però ens deixa, a l'marxar, llargs anys de vida per davant. Els pensaments que ens embogeixen amb la pitjor de les bogeries, la de la tristesa, sempre arriben poc a poc i com sense sentir, com sense sentir envaeix la boira els camps, o la tisi els pits.
4.
El sol estava caient; els seus últims raigs s'anaven a clavar sobre el trist xiprer, la meva única companyia. Feia calor; uns tiemblos em van recórrer tot el cos; no em podia moure, estava clavat com pel mirar de el llop.
5.
Les coses mai són com a primera vista les figurem, i així ocorre que quan vam començar a veure-les de prop, quan vam començar a treballar sobre elles, ens presenten tan estranys i fins a tan desconeguts aspectes, que de la primera idea no ens deixen de vegades ni el record; tal passa amb les cares que ens imaginem.
6.
A la desgràcia no s'acostuma un, creieu-me, perquè sempre ens fem la il·lusió que la que estem suportant l'última ha de ser, encara que després, a el passar dels temps, ens anem començant a convèncer - I amb quanta tristesa! - que el pitjor encara està per passar ...
7.
Estaria fent una altra cosa qualsevol d'aquestes que fan -sense fijarse- la major part dels homes; estaria lliure, com a lliures estan -sense fixar-se tampoc- la major part dels homes; tindria per davant Déu sap quants anys de vida, com tenen -sense adonar-se que poden gastar-lentament- la major part dels homes ...
8.
És una pena que les alegries dels homes mai se sàpiga on ens han de portar, perquè de saber-ho no hi ha dubte que algun disgust que altres ens hauríem d'estalviar; ho dic perquè la vetllada a casa de l'Gall va acabar com el rosari de l'aurora per això de no saber-nos cap parar a temps. La cosa va anar bé senzilla, tan senzilla com sempre resulten ser les coses que més vénen a complicar-nos la vida.
9.
Hi ha molta diferència entre adornar-les carns amb arrebol i colònia, i fer-ho amb tatuatges que després ningú ha d'esborrar ja.
10.
Les més grans tragèdies dels homes semblen arribar com sense pensar-les, amb el seu pas, de llop cautelós, a asestarnos seva fiblada sobtat i astut com el dels escorpins.
11.
Si la meva condició d'home m'hagués permès perdonar, hagués perdonat, però el món és com és i el voler avançar contra corrent no és sinó va intent.
12.
A mi em guanyava per la paraula, però si haguéssim acabat per arribar a les mans li juro a vostè pels meus morts que el matava abans que em toqués un pèl. Jo em vaig voler refredar perquè em coneixia la caràcter i perquè d'home a home no està bé renyir amb una escopeta a la mà quan l'altre no la té.