Fotografia: Blanca Cabañas, perfil de Facebook.
Blanca Cabanes és gaditana de Chiclana i mestra d'educació especial i pedagoga. També escriu i ja ha guanyat diversos premis de relat curt. Gos que no borda és la seva novel·la de debut. En aquesta entrevista ens en parla i d'altres temes, així que li agraeixo molt temps i amabilitat amb els que m'ha atès.
BLANCA CABANYES — ENTREVISTA
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la publicada es titula Gos que no borda. Què ens en pots explicar i d'on va sorgir la idea?
BLANCA CABANYES: Gos que no borda compte com un sol fet del passat pot arrasar amb la vida d'uns quants: aquest grup d'amigues que ja sempre estarà incomplet, aquesta família que mai no es donarà per vençuda a buscar la seva filla i aquesta protagonista, Lara, que tem tornar on tot va passar. Tot i això, aquí comença la història, just en el moment en què Lara ha de tornar a la seva Chiclana natal després de 14 anys sense gairebé tenir notícies de la seva família. Allà sentirà la necessitat inexorable de cercar la veritat, de buscar la seva amiga desapareguda. A la novel·la he volgut plasmar allò oposat a una família ideal, perquè estem acostumats a veure llaços familiars irrompibles i és un reflex esbiaixat de la societat. Les famílies no sempre són així, hi ha molt més al darrere. Són complexes, imperfectes, controvertides. La de Lara és molt especial, el lector l'haurà de descobrir.
Quant a la idea de la novel·la sorgeix de l'estudi de la neuroeducació, una ciència pionera que estudia l'impacte de l'aprenentatge al cervell a temps real a través de tècniques de neuroimatge. El 2020, any en què vaig escriure la novel·la, estava estudiant un màster d'Atenció Primerenca i Necessitats Educatives Especials i així va ser que vaig conèixer tot aquest món. Em va semblar tan interessant que ho vaig bolcar a la història. De fet, la primera idea parteix d'una síndrome molt poc coneguda de la que tenim ara més informació gràcies a la neuroeducació. Es tracta del síndrome de Capgres, que fa a tot aquell que ho pateix no reconèixer persones del seu entorn més proper. En lloc d'això, pensen que aquestes persones no són les que diuen que són, pensen que han estat suplantats per dobles idèntics. Em va semblar tan fascinant que ho vaig voler plasmar a la novel·la.
- AL: Pots recordar alguna de les teves primeres lectures? I el teu primer escrit?
BC: Sent nena et diria El viatge de Vent Petit i d'adolescent, sens dubte, Harry Potter. El món de JK Rowling em va fer llegir per plaer. El meu primer escrit et diria que un conte amb què vaig guanyar un petit certamen a l'escola. Es deia Sepillín, perquè aleshores pensava que raspall s'escrivia amb s. Contava la història d'un raspall de dents que estava trist perquè el seu amo no el feia servir, però és clar, tot va canviar quan el noi va anar al dentista i li van llegir la cartilla. Aleshores, va començar a raspallar-se les dents cada dia i Sepillín va ser feliç per sempre. Tenia uns deu anys quan ho vaig escriure.
- AL: Un autor de capçalera? Pots triar-ne més d'un i de totes les èpoques.
BC: dolors Rodó ha estat l'autora amb qui més he gaudit darrerament. M'encanta com entrellaça novel·la negra i folklore a el vall del Baztan. Sòl llegir autors que ambienten les seves novel·les a la seva terra. Per mi és un punt a favor. Una bona ambientació és sinònim de qualitat.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
BC: Harry Potter? El meu esperit adolescent no em deixa dir-te'n un altre. Recordo com l'autora em feia sentir que jo també era a la torre on feien la classe d'endevinació o aquelles vegades en què a Harry li fa tant de mal la cicatriu que gairebé em fa mal també. Per mi és fantàstic que un llibre em fes llegir a una edat tan curta. M'hauria encantat conèixer-lo per dir-li que es fes amb Hermione. Haurien fet millor parella.
I crear… M'hauria agradat crear a Amaia Salazar, la inspectora de La vall del Baztán. M'agraden els personatges complexos, que crec conèixer i em sorprenen, forts, freds, amb caràcter, amb un passat per desvetllar.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
BC: A l'hora de llegir, doble pàgines. No ho puc evitar. He intentat utilitzar pòsits, però no em serveixen, acabo doblegant esquinetes igual. Y en escriure, necessito silenci. Encara que de vegades, em serveixen com a inspiració escoltar bandes sonores de pel·lícules. Les més tristos i bohèmies.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
BC: Gos que no borda ho vaig escriure en tres cases diferents. Així que… No tinc predilecció per un lloc específic, simplement que sigui còmode. El meu moment per escriure normalment és per les tardanza. Als matins el que acostumo a fer és revisar el que he escrit el dia anterior.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
BC: Els gèneres són etiquetes necessàries que utilitzen les editorials i els llibreters com a guia per al lector, perquè aquest pugui fer-se una idea de què conté la història, però és força subjectiu. Des del novel · la de suspens podeu explicar una història romàntica o partir d'un fet històric. Jo de fet intento plasmar diferents mons a les meves novel·les, la neuroeducació en aquest cas, emparada al thriller. M'agrada llegir de tot, Però sempre amb esa mica de misteri.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
BC: Ara mateix estic llegint La veritat sobre el cas de Harry Quebert, de Joel Dicker, ia l'agost estaré escrivint sobre el esborrany de la meva segona novel·la.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
BC: El panorama editorial està bastant complicat. És difícil accedir-hi, és difícil mantenir-se i encara més difícil és viure de l'escriptura. Hi ha tanta varietat de títols que no és fàcil fer-se un lloc. A més, normalment un lector no fa apostes, consumeix allò que coneix i si ha llegit un escriptor i li ha agradat, repeteix. És una decisió segura, no s'arrisca amb autors novells tret que el soroll que estigui fent sigui brutal. Em vaig decidir a publicar perquè era el que sempre havia volgut. Ho vaig fer per mi mateixa, era una espineta que m'havia de treure. Ni de lluny vaig pensar que anés a arribar on he arribat.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
BC: La nostra generació és la generació més ben formada i pitjor pagada de la història. Tenim uns currículums que treuen el singlot i, tanmateix, pocs ens dediquem a allò que estudiem. Les sortides són poques: l'estranger o les oposicions. En el meu cas, he optat per la segona. De fet, puc dir amb orgull que per fi he aconseguit la meva plaça com a mestra d'educació especial. És una notícia que em van donar no fa gaire i que encara estic intentant assimilar. És l'economia amb què hem crescut, és clar que es reflecteix en allò que escric. És inevitable. Em sento més còmoda parlant del que conec i és un fet que la crisi ha format part de les nostres vides.