Avui es compleixen 180 anys del naixement de Gustavo Adolfo Bécquer

En dies com el d'avui és quan m'alegro especialment de poder escriure sobre literatura. La raó, aquí: Avui es compleixen 180 anys del naixement de Gustavo Adolfo Bécquer, un dels dos autors romàntics que «ressuscitar» el romanticisme a Espanya. L'altra escriptora, com no anomenar-la: Rosalía de Castro. Junts van reviure el romanticisme, que havia començat el seu declivi cap a 1850. Per aquesta raó, a aquests dos autors se'ls classifica com postromàntics.

Però ocupándanos de Bécquer, resumirem breument el que la seva persona i obra va significar per a la literatura:

1. Va escriure moltíssimes obres, però sobretot és conegut per les seves «Rimes» y «Llegendes», Aquestes últimes escrites en prosa.
2. Com a bon romàntic va estimar a diverses dones: Julia Espín, Elisa Guillén i Casta Navarro. Amb aquesta última es va casar en 1861 i es va divorciar anys després.
3. Va morir amb poc més de 34 anys, Malauradament. No vam poder gaudir de la seva literatura molt temps però tot i això es va convertir en un escriptor bastant reconegut entre altres escriptors.
4. Tot i això, la seva poesia va ser publicada de forma pòstuma, Concretament el 1871, ja que les seves primeres poesies es van perdre en un incendi, per la qual cosa Bécquer haver de tornar a reescriure-creant també altres de noves, a què va cridar «El llibre dels pardals». Després de la mort de l'autor, els seus amics i col·legues, van reordenar aquests escrits i els van publicar sota el nom que es coneix avui: «Rimes».

«Rimes» de Bécquer

Les seves rimes són poemes breus, de to popular i amb molta musicalitat en els seus versos. En elles, es poden observar perfectament 4 blocs totalment diferenciats:

• Rimes I a VIII: Parlen de la poesia en si, de l'acte d'escriure de l'poeta. En elles es reflecteix en moltes ocasions la dificultat que té el poeta a l'hora de trobar les paraules adequades que expressin exactament el que es vol dir.
• Rimes IX a XXIX: Parlen sobre l'amor esperançat i alegre, l'amor que se sent per primera vegada i il·lusiona.
• Rimes XXX a LI: Aquestes per contra parlen de l'desengany amorós, i tot el que això comporta.
• Rimes LII a LXXVI: Els seus temes més freqüents són la solitud, el dolor, la tristesa i la desesperança.

En aquestes rimes, Bécquer li parla a una dona esvelta, d'ulls blaus («La teva pupil·la blau ...»), De cabell ros i pell blanca. Diu que és un amor frustrat i impossible, però en ocasions la dona sembla que és la pròpia poesia, la que no s'assoleix, aquella poesia perfecta que se li resisteix a l'autor ...

La poesia de Bécquer es diferencia moltíssim d'aquella poesia romàntica prèviament escrita. Bécquer, sota un halo intimista i de misteri, Fuig de les rimes consonants típiques dels versos romàntics, i crea les seves pròpies composicions: més breus i curtes, més directes, més naturals, no tan forçades ni guarnits, ...

Ell mateix deia això de la seva poesia:

«Natural, breu, seca, que brolla de l'ànima com una espurna elèctrica, que fereix el sentiment amb una paraula i fuig; i nua de l'artifici, ... desperta les mil idees que dormen en l'oceà sense fons de la fantasia ».

El simbolisme de la seva poesia i la seva essencialitat van exercir una forta influència en autors com a Juan Ramón Jiménez o aquells de la Generació de l'27. Per tant, es podria dir, que Bécquer va ser un poeta avançat al seu temps, un precursor de moviments posteriors, a el mateix temps, que un romàntic tardà.

A continuació us deixem un documental sobre la vida i obra de GA Bécquer. Són tan sols 15 minuts, val la pena veure-ho:

https://www.youtube.com/watch?v=ycZT7MsxZkA

Algunes de les seves rimes (XXX, LIII,

RIMA XXX

Apuntava als seus ulls una llàgrima
i al meu llavi una frase d'perdó;
va parlar l'orgull i es va eixugar el seu plor,
i la frase en els meus llavis va expirar.

RIMA XXXVIII

Jo vaig per un camí; ella, per un altre;
però, a l'pensar en el nostre mutu amor,
jo dic encara: -Per què vaig callar aquell dia?
I ella dirà: -Per què no vaig plorar jo?

Els sospirs són aire i van a l'aire.
Les llàgrimes són aigua i van a la mar.
Digues-me, dona, quan l'amor s'oblida,
¿Saps tu on va?

RIMA LIII

Tornaran les fosques orenetes
al teu balcó seus nius a penjar,
i una altra vegada amb l'ala als seus vidres
jugant diran.

Però aquelles que el vol refrenaban
la teva bellesa i la meva dita a contemplar,
aquelles que van aprendre els nostres noms ...
¡Aquestes ... no tornaran !.

Tornaran les espesses mare-selves
del teu jardí les tàpies a escalar,
i una altra a la tarda encara més belles
les seves flors s'obriran.

Però aquelles, quallades de rosada
les gotes miràvem tremolar
i caure com llàgrimes de el dia ...
¡Aquestes ... no tornaran!

Tornaran de l'amor a les teves oïdes
les paraules ardents a sonar;
el teu cor del seu profund somni
potser despertarà.

Però mut i absort i de genolls
com s'adora a Déu davant el seu altar,
com jo t'he estimat ...; desenganya't,
Així ... no et voldran!