Estem en ple primer Jubileu Teresià, Que va començar el 15 d'octubre de l'any passat (festa de Santa Teresa de Jesús), I es prolongarà fins al 15 d'octubre d'2018. I parafrasejant Enric IV, una visita a Àvila bé val sempre una missa. Però si a més aquest any volem indulgència divina a través de la santa, encara hi ha més raons per creuar les muralles i menjar-se un chuletón com a últim pecat de gula a perdonar. El que no té perdó és no haver llegit a Teresa de Cepeda i Ahumada, que va néixer un dia com avui de 1515.
Però en aquesta vida tot té remei menys la Parca, com tots sabem. Així que des d'aquí, i en la seva memòria, escullo aquests 5 poemes que ens va deixar aquesta Doctora de l'Església, referent màxim de la poesia mística.
Breu apunt sobre Teresa de Jesús
La vida de Santa Teresa i la seva evolució espiritual es poden seguir a través de les seves obres autobiogràfica com La vida, relacions espirituals o el Llibre de les fundacions (Que va començar el 1573 i va publicar en 1610). També estan els seus gairebé cinc-centes cartes. Va fundar la Ordre de les Carmelites Descalces i també va ser la seva gran reformadora al costat de Sant Joan de la Creu. també va escriure Camí de perfecció, els estatges o castell interior.
Componia poesies ocasionalment, inspirada en poemes i rimes pastorals i literaris que va aprendre en la seva joventut. Llavors també era aficionada als llibres de cavalleries. Trio aquests 5 que segurament siguin els meus preferits.
poemes
col·loqui amorós
Si l'amor que em teniu,
Déu meu, és com el que us tinc,
Digueu-me: ¿en què m'aturo?
O Vos, ¿en què us atureu?
Ànima, què vols de mi?
-Déu meu, no més que veure't.
-I què tems més de tu?
-El que més temo és perdre't.
Una ànima en Déu amagada
¿Què ha de desitjar,
sinó estimar i més estimar,
i en amor tota amagada
tornarte de nou a estimar?
Un amor que ocupi us demano,
Déu meu, la meva ànima us tingui,
per fer un dolç niu
on més la convingui.
Res et torbi
Res et torbi;
res et espanti;
tot es passa;
Déu no es muda,
la paciència
tot ho aconsegueix.
Qui a Déu té,
res li falta.
Només Déu n'hi ha prou.
Visc sense viure en mi
Visc sense viure en mi
i tan alta vida espere
que moro perquè no moro.
Visc ja fora de mi,
després que moro d'amor,
perquè visc en el Senyor,
que em va voler per a si;
quan el cor li vaig donar va posar en mi aquest rètol:
«Que moro perquè no moro».
Aquesta divina unió,
i l'amor amb què jo visc,
fa al meu Déu meu captiu
i lliure el meu cor;
i causa en mi tal passió
veure al meu Déu presoner,
que moro perquè no moro.
Ai, quin llarga és aquesta vida!
Quina durs aquests desterraments,
aquesta presó i aquests ferros
en què hi ha l'ànima ficada!
Només esperar la sortida
em causa un dolor tan ferotge,
que moro perquè no moro.
Acaba ja de deixar-me,
vida, no em siguis molesta;
perquè morint, què resta,
sinó viure i gozarme?
No deixis de consolar-me,
mort, que ansí et requereixo:
que moro perquè no moro.
Ja ve l'alba
Feliç el cor enamorat
que en només Déu ha posat el pensament;
per ell renúncia tot el criat,
i en ell troba la seva glòria i la seva content.
Tot i de si mateix viu descuidat,
perquè en el seu Déu està tot el seu intent,
i així alegre passa i molt joiós
les ones d'aquest mar tempestuós.