Fotografia. CC (c) Biblioteca Nacional d'Espanya
Antonio Gala és un dels escriptors, dramaturgs i poetes més llegits i admirats. I va néixer un dia com avui fa 90 anys a Brazatortas (Ciudad Real), encara que és cordovès d'adopció. Ha tocat tots els pals, des del teatre, el periodisme, el guió, l'assaig i el relat. Ha rebut també molts premis al llarg de tan extensa trajectòria, com el Nacional de Literatura, Ciutat de Barcelona o el Planeta. Amb títols tan coneguts com La passió turca o El manuscrit carmesí, Entre altres, de la seva obra poètica destaquen Sonets de la Zubia o Poemes d'amor. Avui celebro el seu aniversari amb aquesta selecció de 6 sonets.
Antonio Gala - Sonets
sonet verd
Quan a l'octubre amor per la llavor
conspira amb abril de la mirada
em va subjugar una rosa equivocada:
si verd cor, pell groga.
D'una la nit en una altra meravella
-Cera ja agraz, ja ploma alabeada-
tornar l'alba, neta i afilada,
rasgándome de pura la galta.
Verd presidi i profund, verd prat,
que a l'esperança indòcil alimentes
amb programa en flor, somriure de la meva casa:
pugi la mort i máteme al teu costat,
que maragdes, cantàrides i mentes
m'han disposat un profund i verd son.
***
El teu amor, ahir tan ferma, és tan aliè ...
El teu amor, ahir tan ferma, és tan aliè,
tan alienes la teva boca i la teva cintura,
que em sembla poca l'amargor
que avui meu voltant contemplo ple.
El mal que vas fer vaig prendre per bo;
per afalac el teu esquinç:
ni jo obro el pit a ferida que no dura
ni amb vins d'oblit em serè.
El meu cor et té tan present
que de vegades, perquè viu, desconfio
que senti el desamor com ho sent.
Jo he guanyat en el llanci de la desviació:
de la nostra trista història únicament
l'arma és teva; tot el dolor, meu.
***
condemna
A treballs forçats em condemna
el meu cor, de què et vaig donar la clau.
No vull jo turment que s'acabi,
i d'acer reclam meva cadena.
Ni concep la meva ment major pena
que llibertat sense petó que la travi,
ni càstig concep menys greu
que una cel·la d'amor amb tu plena.
No crec en més infern que la teva absència.
Paradís sense tu, jo el rebuig.
Que cap jutge declari la meva innocència,
perquè, en aquest procés a llarg termini
buscaré només la sentència
a cadena perpètua de la teva abraçada.
***
La lluna ens va buscar des de la merlet ...
La lluna ens va buscar des de la merlet,
va cantar la sèquia, va palpitar l'oblit.
El meu cor, intrèpid i captiu,
tendir les mans, fidel al teu cadena.
Què llençols de herba i lluna plena
embolicar l'acte decisiu.
Què migdia suat i viu
enjalbegó la nit de lliri.
Per les cantonades verds de la trobada
les carícies, ansioses, es perdien
com en un espessor, cos endins.
Déu i les seves coses ens reconeixien.
De nou va girar el món, i en el seu centre
dues boques, una a una, es bevien.
***
Qui pogués mossegar-te lentament ...
Qui pogués mossegar-te lentament
com a una fruita amarga en l'escorça.
Qui pogués dormir al teu aspror
com el dia a la serra de l'ponent.
Qui pogués retre la fastiguejada front
contra el dur confí de la teva bellesa,
i afrontar somrient la tristesa,
trencada la pau i el pas indiferent.
Qui pogués, el meu amor, la esvalotada
resistència de l'ànima distreta
conduir al teu parva apaivagada.
Qui pogués ostentar, com una brida,
l'arc de Sant Martí sense igual de la teva mirada
des del teu llum al meu negror caiguda.
***
Ella
Va beure a la boca el temps enamorat
i la va quallar amb petons de colom.
Cast teu coll, sobre l'or treu el cap
tan sols per l'or acariciat.
Lunado els cabells, el cor lunado,
rubor tot just per l'aire aroma.
Rosella ritual teu tors presa
i t'allunya de la mar verd blavós.
La teva mirada de mel, maresma ardent,
la llum antiga amb els llums noves
-recentment desperta i ja cansada- s'alia.
Et fa mal la victòria, i dòcilment
a sobre teu destí d'amor portes,
delicada i sagnant vida meva.