Rosa Chacel va ser poeta, assagista i novel·lista. Nascuda a Valladolid el 1898, moria un dia com avui de 1994 a Madrid, on residia. Vinculada a la Generació del 27, Va col·laborar amb diverses revistes i es va unir a importants tertúlies literàries de l'època com la de l'Ateneu. De la seva àmplia obra, composta per novel·les, assajos, contes i poesia, destaquen la seva novel·la Barri de Meravelles. Va guanyar el Premi Nacional de les Lletres espanyoles el 1987, entre d'altres. Aquesta és una selecció de poemes. Per recordar-la o descobrir-la.
Rosa Chacel - Poemes escollits
els mariners
Ells són els que viuen sense néixer a la terra:
no els seguiu amb els vostres ulls,
vostra mirada dura, nodrida de fermeses,
cau als seus peus com impotent plor.
Ells són els que viuen en el líquid oblit,
sentint només el cor matern que els bressola,
el pols de la calma o la borrasca
com el misteri o cant d'un àmbit entranyable.
papallona nocturna
Qui podria abraçar-te, deessa fosca,
qui gosaria acariciar el teu cos
o respirar l'aire de la nit
per entre els cabells marró de la teva cara? ...
Ah !, ¿qui et enllaçaria quan passes
sobre el front com una alenada i zumba
l'estada sacsejada per el seu vol
i qui podria 'sense morir! sentir-te
tremolar sobre els llavis detinguda
o riure a l'ombra, descobert,
quan el teu mantell assota les parets? ...
Per què venir a la mansió de l'home
si no s'és de la seva carn ni es té
veu ni es pot comprendre els murs?
Per què portar la cega nit extensa
que no cap en el calze dels límits ...
Des del tàcit alè de l'ombra
que la floresta tendeix a les vessants
-fallida roca, imprevisible molsa-,
des troncs o llaços de lianes,
des de la veu lasciva d'el silenci
vénen els ulls de les teves ales lentes.
Dóna la datura seva cançó nocturna
que transcendeix a l'compàs que va l'heura
ascendint cap a la cintura dels arbres
quan el cròtal arrossega els seus anells
i lleus veus bateguen en goles
entre el llot que nodreix a el lliri blanc
mirat a la nit intensament ...
Sobre muntanyes peluts, sobre platges
on les onades blanques s'esfullen
la solitud estesa està al teu vol ...
Per què portes a l'alcova,
a la finestra oberta, confiada, el terror? ...
reina Artemisa
Asseguda, com el món, sobre el teu propi pes,
per la teva faldilla estesa la pau dels vessants,
el silenci i l'ombra de les grutes marines
al costat dels teus peus adormits.
A què profunda alcova donen pas les teves pestanyes
a l'alçar-se pesades com cortines, lentes
com mantells nupcials o draps funeraris ...
a què estada perenne amagada de el temps?
A on va el camí que els teus llavis descobreixen,
a què avenc carnal descendeix teva gola,
què llit sempitern dóna començament a la boca?
El vi de cendres seu acerb alcohol exhala
mentre la copa oreja, amb la seva pausa, l'alè.
Dos vapors eleven les seves secretes fragàncies,
es contemplen i mesuren abans de confondre.
Perquè l'amor anhela el seu sepulcre en la carn;
vol dormir seva mort a la calor, sense oblit,
a l'amanyac tenaç que la sang murmura
mentre l'eternitat batega a la vida, insomne.
Tu, de les esquerdes propietària i habitant ...
Tu, de les esquerdes propietària i habitant,
èmula de l'escurçó argentina.
Tu, que l'imperi esquives de l'aranyó
i fuges de l'orto a la bixesta hora.
Tu, que, com l'orada teixidora
que en fosc racó feréstega grinyola,
la vinya no nodreixes, que a l'gresol declina
i sí, la seva sang exprimes, sorbedora.
Vas, sense tacar, entre la torba impura
cap al lloc on amb noble traça,
el colom alleta als seus fillols.
Jo, en tant, mentre la sagnant, fosca
enfiladissa meus murs amenaça,
pis el fantasma que crema en els meus desvetllaments.
Jo em vaig trobar l'olivera i l'acant ...
Jo em vaig trobar l'olivera i l'acant
que sense saber plantar, vaig trobar adormides
les pedres del teu front despreses,
i el de la teva mussol fidel, solemne cant.
El ramat immortal, pasturant a el cant
de les teves albes i migdiades transcorregudes,
les quadrigues frenètiques, partides
de les teves hores amargues amb menyscapte.
La vermella musa irada i violenta,
la serena deïtat èpica i pura
que on tu somiaves avui s'assenta.
D'aquestes peces componc la teva escultura.
La nostra amistat meus mateixos anys compte:
de tu parlaven el meu cel i el meu plana.
Una música fosca, tremolosa ...
Una música fosca, tremolosa,
creuada de llampecs i trinats,
de malèfics hàlits, divins,
de l'negre lliri i de la eburnea rosa.
Una pàgina gelada, que no gosa
copiar la faç de inconciliables sinus.
Un nus de silencis vespertins
i un dubte en la seva òrbita espinosa.
Sé que es va anomenar amor. No he oblidat,
tampoc, que seráficas legions,
fan passar els fulls de la història.
Teixeix la teva tela al llorer daurat,
mentre sents brunzir els cors,
i beu el nèctar fidel de la teva memòria.
font: A mitja veu