Pierre Reverdy va ser un poeta francès nascut a Narbona. Va ser un dels inspiradors de l' moviment surrealista i va tenir relació amb artistes i escriptors tan importants com Picasso o Apollinaire. Moria un dia com avui en Solesmes en 1960. Aquesta és una selecció de poemes per llegir-lo, recordar-o conèixer-lo.
Pierre Reverdy - Selecció de poemes
El vent i l'esperit
És una quimera extraordinària. El cap, més alta que aquell pis, se situa entre els dos filferros i es arrellana i es manté, res es mou.
El cap desconeguda parla i no comprenc una paraula, no sento un so -a baix contra la terra. Estic sempre a la vorera de davant i miro; miro les paraules que va a llançar més lluny. El cap parla i no sento res, el vent dispersa tot.
Oh gran vent, burleta o lúgubre, he desitjat la teva mort. I perdo el meu barret que també vas prendre. Res tinc ja; però dura meu odi, ai més que tu mateix!
***
Duresa de el cor
Mai hagués volgut tornar a veure el teu trist rostre
Les teves galtes enfonsades i els teus cabells a el vent
Me'n vaig anar camps a través
Sota aquells humits boscos
Nit i dia
Sota el sol i sota la pluja
Sota els meus peus cruixien les fulles mortes
A vegades brillava la lluna
Vam tornar a trobar-nos cara a cara
Mirant-nos sense dir-nos res
I ja no tenia prou lloc per anar-me'n de nou
Vaig quedar molt de temps amarrat contra un arbre
Amb el teu amor terrible davant meu
Més angoixat que un malson
Algú més gran que tu, per fi, em va alliberar
Totes les mirades ploroses em persegueixen
I aquesta debilitat contra la qual no es pot lluitar
Fujo ràpidament cap a la maldat
Cap a la força que s'alça seus punys com a armes
Sobre el monstre que em va arrencar del teu dolçor amb les seves arpes
Lluny de l'opressió tova i suau dels teus braços
Em vaig respirant a ple pulmó
A camps a través a bosc travessa
Cap a la ciutat miraculosa on el meu cor batega
***
Benvolgut per estimat
S'avança i la rigidesa del seu pas tímid traeix el seu aplom.
Les mirades no abandonen els seus peus. Tot el que brilla en aquells ulls,
d'on brollen mals pensaments, il·lumina el seu caminar vacil·lant.
Va a caure.
En el fons d'el saló una imatge coneguda s'alça. La seva mà estesa
va cap a la seva. Ja no veu sinó allò; però de sobte, ensopega
contra si mateix.
***
enveja
Visió bigarrada i tènue en el seu cap, fuges de la meva. Posseeix els astres
i els animals de la terra, els pagesos i les dones per servir-se'n.
Ho ha bressolat l'Oceà, a mi el mar, i va ser ell qui va rebre totes les estampes.
Frega lleugerament les despulles que troba, tot s'ordena i sento
el meu cap pesada que aixafa els fràgils tiges.
Si vas creure, destinació, que podria partir m'haguessis donat ales.
***
nocturn
El carrer enterament a les fosques i l'estació no ha deixat empremta.
Hauria volgut sortir i retenen la meva porta. No obstant això, allà dalt,
algú vela i la llum està apagada.
Mentre que els reverberos no són més que ombres, els anuncis
continuen al llarg de les palizadas. Escolta, no se sent el pas de cap
cavall. No obstant això, un cavaller gegantí es precipita sobre una
ballarina i tot es perd girant, darrere d'un terreny erm. Només la nit
coneix el lloc on es reuneixen. Quan arribi el matí revestiran
els seus colors resplendents. Ara tot calla. El cel parpelleja i la lluna
s'oculta entre les xemeneies. Els agents de policia muts i sense veure res
mantenen l'ordre.
***
Horitzó
El meu dit sagna
amb ell
t'escric
El regnat dels vells reis es va acabar
El somni és un pernil
pesat
Que penja d'sostre
I la cendra del teu cigar
Conté tota la llum
En la corba de el camí
Els arbres sagnen
El sol assassí
Omple de sang els pins
I als que passen per la praderia humida
La tarda en què es va adormir el primer mussol
Jo estava ebri
Els meus membres laxos pengen aquí
I el cel em sosté
El cel en què rento els meus ulls tots els matins
Font: Web de A mitja veu