Fotografia: Jesús Cañadas, perfil de Twitter.
Jesús Cañadas és de Cadis i el 2011 va publicar la seva primera novel·la, El ball dels secrets. Després seguiria Els noms morts, que el va fer convertir-se en un dels autors emergents del gènere fantàstic més valorats. Amb Aviat serà de nit es passa al novel · la de suspens apocalíptic i obté qualificatius com a «nou mestre de l'horror». Va ser també guionista de la segona temporada de la sèrie Vis a vis. En aquesta entrevista ens parla de Dents vermells, la seva darrera novel·la, i de molt més. Us agraeixo molt el seu temps i amabilitat dedicats.
Jesús Cañadas — Entrevista
- ACTUALIDAD LITERATURA: La teva última novel·la porta per títol Dents vermells. Què ens comptes en ella i d'on va sorgir la idea?
Jesús Cañadas: En Dents vermells m'he donat el plaer d'abordar en forma de novel · la de suspens la ciutat on visc: Berlín. Estava fart de Berlín a la ficció aparegués com una ciutat fiestera, multicultural i buenrrollera, perquè hi ha un Berlín molt més dur, hostil cap a l'immigrant i fred; i em venia de gust retratar-ho.
En Dents vermells gaudirem (o patirem) d'un novel · la de suspens sobrenatural en què Berlín és un personatge més, un personatge sinistre que es va tornant sobre la parella protagonista, dos policies que busquen una adolescent desapareguda que només ha deixat darrere seu un toll de sang i una dent arrencada. Aviat descobrirem que ni els policies ni la noia desapareguda són els que semblen ser en un primer moment. Podria explicar-te més, però t'espatllaria la sorpresa i potser t'estalviaria un o dos mals glops.
- A EL: Et pots remuntar a aquest primer llibre que vas llegir? I la primera història que vas escriure?
JC: No recordo el primeríssim llibre que vaig llegir, però sí el primer que m'impacte, que a sobre va ser un llibre robat! És El petit vampir, d'Angela Sommer-Bodenburg, i li vaig robar a la meva cosina. El vaig veure a la taula de casa quan estava de visita i me'l vaig endur sense que se n'adonés. Després ho va saber, em va perdonar i fins i tot me'l va regalar, perquè el llibre m'havia encantat. Des de llavors em tornen boig les històries amb monstres. I així he sortit.
Quant a la primera història que vaig escriure, també la recordo, encara que preferiria no fer-ho. Com passa amb gairebé tots els escriptors, era una còpia fastigosa i indecent dels escriptors que m'agradaven per aquell moment: Lovecraft, King i Bradbury, però sense una fracció del talent. Millor que quedi enterrada a l'oblit, encara que va ser necessària perquè comencés a millorar. Cal començar des del fons.
- AL: Com es porta escriure novel·la negra i fantasia com la saga d'Athenea? Amb quin et sents més còmode creant?
JC: Em sento còmode amb tot perquè tot m'agrada. Sempre dic que m'encanten les mandonguilles amb tomàquet que fa la meva mare, però si les hagués de menjar tres cops al dia cada dia, acabaria fart. Amb la literatura em passa igual, gaudeixo de tota mena d'històries i de vegades són de tall juvenil, d'altres fantàstic, d'altres de ciència ficció o de thriller o fins i tot romàntica. Tot aquest batibull acaba sortint a les meves novel·les, és clar.
- A EL: ¿Un escriptor de capçalera? Pots escollir més d'un i de totes les èpoques.
JC: Tinc ratxes. Últimament estic molt pesat amb Mariana Enríquez, però altres vegades em dóna la ventolera de Daniel Pennac de Àngela Carter a Jack Ketchum. Hi ha per triar.
- A EL: Quin personatge d'un llibre t'hauria agradat conèixer i crear?
JC: Et diré el protagonista d'un dels darrers llibres que he traduït: Jack Sparks, de la novel·la de terror Els darrers dies de Jack Sparks. Jack és un personatge inoblidable, un cabró fastigós a qui acabes agafant un afecte inusitat, tenint en compte que no és més que tinta en un paper.
- A EL: Alguna mania o costum especial a l'hora d'escriure o llegir?
JC: Tots els escriptors les tenim perquè som uns insegurs i preferim pensar que una sessió d'escriptura ha sortit bé perquè hi havia un peluix de Mickey Mouse a taula. Per mi té més a veure amb el lloc: sempre al mateix lloc, sempre a la mateixa hora, sempre amb dos cafès al cos. Així se'm prepara el cervell. I sempre amb la mateixa música, que varia de novel·la a novel·la.
- A EL: ¿I el teu lloc i moment preferit per fer-ho?
JC: A les primeres etapes d'una novel·la, la cafeteria que és a 500 metres de casa meva, a la part del darrere, on els cambrers ja em coneixen i no es preocupen si em veuen posar cares o parlar pel bajini mentre escric. Començo a les 9 del matí i atur per preparar el menjar del meu petit. A les etapes finals, en qualsevol moment i en qualsevol Lloc, perquè em converteixo en una panerola que no vol llum del sol, sinó només teclat i monitor.
- A EL: Hi ha altres gèneres que t'agradin?
JC: M'agraden tots els gèneres sempre que estiguin ben escrits. El que m'atreu més d'un llibre és sempre l'estil, més que la història. Si em recomanes un llibre perquè està ben escrit, ja m'ho has venut. No obstant això, el que se sol quedar amb mi són els personatges.
- A EL: Què estàs llegint ara? I escrivint?
JC: Aquest estiuet m'he posat a revisitar un dels meus llibres fetitxe: Lot de Salem, una història a què torno cada dos o tres estius més o menys. Quan al que estic escrivint, prefereixo dir-ho a esborrany acabat, perquè mai se sap si ho aconseguiràs. Tot i que fins ara jo he tingut sort.
- A EL: Com creus que està el panorama editorial i què et va decidir a tu per intentar publicar?
JC: Bé i malament, és a dir, com sempre. Hi ha més oportunitats per publicar que quan jo somiava fer-ho, i no obstant això també es donen un munt de factors que fan que a gent una mica més jove que jo se'ls faci costa amunt: l'escassetat de paper, el covid, les baixes vendes, certa tendència conservadora en algunes editorials… Hi ha esperança, però també cal molta paciència.
- A EL: Et està sent difícil el moment de crisi que estem vivint o podràs quedar-te amb alguna cosa positiva per a històries futures?
JC: És difícil analitzar una crisi quan encara no n'has sortit. Amb el positiu que em quedo és que a la meva mare gairebé no li ha afectat el covid després de les vacunes ia mi tampoc. Amb això em dono amb un cant a les dents. Primer la vida, després la literatura.