Retrat de Domenico Di Michelino
Dante Alighieri, El més famós poeta italià de tots els temps, moria un dia com avui de 1321 en Ravenna. Feia poc que havia publicat la seva obra més immortal, La divina comèdia. Avui vull recordar-ho amb 7 dels seus sonets.
Dante Alighieri
Nascut a Florència en 1265, Va ser també filòsof a més de poeta. Va perdre molt jove als seus pares i més tard va estar lluitant per la lliga güelfa contra els gibel·lins toscans. Es va casar amb Gemma Donati, amb qui va tenir tres fills. Però tots sabem que el seu veritable amor i inspiració va ser Beatriz, Filla de Folco Portinari, que estava ja casada amb Simó de 'Enjaeza.
Quan ella va morir, Dante es va dedicar a estudiar teologia i filosofia i també va participar en política. Ja en 1301 va ser ambaixador a Roma i durant la seva absència, Florència va ser presa per Carlo di Valois. La casa de Dante va ser saquejada ia ell li van imposar una forta multa commutada després per la pena de mort en 1302.
va estar en París entre 1307 i 1309 i també va caminar en la seva desterrament per algunes ciutats de nord italià, fins que en Verona va començar a escriure la seva obra més universal, La divina Comèdia.
5 sonets
sonet
Amor brilla en els ulls de la meva estimada,
i es torna gentil quan ella mira:
on passa, tot home a veure-gira
ia qui veu tremola l'ànima enamorada.
Cau la nit si amaga la seva mirada,
i per tornar-la a veure tot sospira:
davant seu la supèrbia fuig i la ira;
belles, Honreu amb mi a la meva adorada.
Feliç mil vegades qui la veu i la sent;
a l'nacerle l'ànima a punt comença
tot humil pensar, tota dolçor,
i no sap, a l'mirar-somrient,
si en ella es va excedir natura,
o el miracle gentil tanta bellesa.
***
sonet XL
Pelegrins que aneu meditabunds
potser en alguna cosa que no veieu present:
Veniu des d'una tan remota gent
que us miro, amb aclaparaments tan profunds
i sense plor als ulls errabundos,
anar a través de la ciutat sofrent,
com si cec, sord, indiferent,
la veiés vostre ser des d'altres mons?
Em diu el cor entre laments
-parad per escoltar-uns moments-
que a l'sortir d'ella us seguirà el menyscapte.
Ja el seu BEATRIZ només és celeste ombra,
i de tota paraula que la nomena
flueix un acerb deu de plor.
***
Vede perfettamente ...
Bé sap a quin saluda i reverència
el que vegi entre dames a la meva;
totes elles fer-li companyia
tenen de Déu com gentil clemència.
De la seva beutat és tanta l'excel·lència
que enveges no desperta ni falsia:
bé abans, galanura i ufana
-Dones d'Amor- s'arrela la seva presència.
De la seva redor dimana mansuetud
i així vestides de la seva mateixa foc,
cadascuna, sentint-ho, s'honora.
Va ser sempre tot en Ella tan lluent,
que ningú, sospirant dolçament,
podrà oblidar la seva gràcia arrobadora.
***
Tutti li miei penser ...
Sap només d'Amor meu pensament;
per ell i en ell ho tinc tan canviant:
d'Amor la potestat el porta amant,
o boig raonar, el seu valimiento.
Em infon en l'esperança dolça alè,
o acerb ploro en ona desbordant;
tan sols s'unifica si tremante
la meva ànima de por es veu un moment.
I així la meva sort ignoro en la contesa,
i no voler dir-ho i que ho digui:
vagant vaig en amorosa erranza ...
I si amb tots he de fer aliança
va serà clamarle al meu enemiga
-la insensible Pietat- que em defensi.
***
tant gentile
Tant és gentil el port de la meva estimada,
tant digna d'amor quan saluda,
que tota llengua roman muda
ia tots avassalla la seva mirada.
Rauda s'allunya sentint-exalçada
-humildad que la vas veure i que la escuda-,
i és a la terra qual celeste ajuda
en humà prodigi transformada.
Tant embadaliment l'contemplar-la inspira,
que a el cor embriaga de tendresa:
ho sent i ho comprèn qui la mira.
I en els seus llavis, com signe de ventura,
vagar sembla un ris de dolçor
que l'ànima va dient-li: Sospira!