Edgar Allan Poe
El món sembla dir-nos constantment a tots els contistes que hem d'escriure una novel·la com més aviat millor, que els contes són l'aprenentatge per desenvolupar obres més extenses, però jo moltes vegades segueixo dudándolo. I possiblement, aquests 5 grans contistes de la història també ho van pensar en el seu moment fins a acceptar que se sentien més còmodes en el breu i el subtil, sent seves algunes de les narracions més universals del nostre temps.
Anton Txèkhov
El món de l'conte no podria ser concebut sense el cosí contista de Dostoievski i Tolstoi, L'home que va acostar aquesta Rússia freda, apàtica i breu a la resta de el món a mitjan el segle XIX i fins a una actualitat en què Txèkhov segueix sent un dels referents de la literatura curta gràcies al seu naturalisme cru, a uns personatges que importen fins i tot més que el mateix argument.
Alice Munro
Alice Munro, guanyadora de l'Nobel de Literatura el 2013.
El portaveu del Nobel el 2013 la va nomenar "mestra de l'conte contemporani", I malgrat haver publicat una novel·la, La vida de les dones, la canadenca Munro confirma sentir-se més còmoda en els seus contes de dones tristes, marits dèspotes i pobles mariners on es masteguen tragèdies intimistes. Les llunes de Júpiter o Massa felicitat són, possiblement, dos dels exemples més destacats de la seva trajectòria.
Charles perrault
La fama de els contes de fades no existiria sense ell, sense aquell autor francès que al segle XVII va decidir substituir els poemes de caràcter polític per la versió edulcorada d'crues llegendes medievals en forma de contes ambientats en castells, sostinguts per la clau d'una fada i immortalitzats per princeses. Contes de mamà oca, Publicat en 1655, va suposar el tret d'uns contes com La bella dorment o La Caputxeta vermella que passarien a convertir-se en narracions eternes, en una excusa per a la moralitat i en motiu de reinvenció per part d'altres autors com els germans Grimm l'objectiu sempre va ser evitar que els seus antecedents orals morissin amb el pas el temps.
Edgar Allan Poe
"Un conte ha de tenir un humor únic i cada frase ha de girar entorn a ell", va ser una frase que definia la creació de l'escriptor nord-americà. I si és el cas, l'humor era més aviat tètric, esgarrifós i místic. L'autor de El Gat Negre va ser una peça clau en la reinvenció d'el gènere fantasiós i de terror: Va reinventar la novel·la gòtic, va sembrar la llavor de l'surrealisme francès, va fomentar el detectivesc i també va confirmar que viure sol d'escriure no era tasca fàcil a l'tractar-se d'el primer autor nord-americà a proposar-oficialment.
Jorge Luis Borges
Llatinoamèrica està plena de grans contistes: de Gabo a Octavio Paz, de Juan Rulfo a Cortázar, però si hi ha un autor que va aconseguir destacar per sobre de la resta com "contista" pur i dur aquest va ser Borges. Amb la teologia, el al·legòric i el metafísic com a base de la seva obra, Borges ha deixat un pòsit etern en les lletres universals, més concretament a la de parla hispana, inesborrable, esquitxada de tots aquests "somnis dirigits" que simbolitza la literatura pel autor argentí.
Estos 5 grans contistes de la història representen un gènere literari nodrit per grans obres i autors que es van encarregar de defensar el breu i convertir la subtilesa de l'conte en l'ingredient estrella d'aquest tipus de narració.
La pregunta és: ¿és el conte un gènere a reivindicar? Tornarà a estar de moda? O ja ha començat a reclamar el seu lloc a les prestatgeries?