Setmana Santa. Dies de festa, de vacances, de llesques amb ou i potatges, de processons i platja, de fe i menys fe. I dies de lectura. Aquest buit que recuperem per agafar el llibre desitjat o rellegir altres. Jo torno a casa per aquests dies i sòl aprofitar per variar aquestes lectures. Així que m'he posat amb poesia, Una antologia de Els 25.000 millors versos de la llengua castellana.

Una edició de 1963, I de l'Cercle de lectors, a què els meus pares estaven subscrits. La casualitat ha fet que, a l'obrir-lo, em topés amb aquest Sonet Jesús Crucificat de tan bell començament. Així que m'han vingut aquests quatre poemes que van escriure quatre grans -aquest anònim, Lope de Vega, Antonio Machado i Gabriela Mistral-. Per creients i no creients. Per a tots. Simplement leámoslos i gaudim de la seva bellesa.

Sonet Jesús Crucificat - Anònim (Segle XVI)

No em mou, el meu Déu, per voler-te
el cel que em tens promès,
ni em mou l'infern tan temut
per deixar per això d'ofendre.

Tu em mous, Senyor, Mou-me el veure't
clavat en una creu i escarnit,
Mou-me veure el teu cos tan ferit,
muévenme teus ofenses i la teva mort.

Mou-me, en fi, el teu amor, i en tal manera,
que encara que no hagués cel, jo t'estimés,
i encara que no hi hagués infern, et temés.

No m'has de donar perquè et vulgui,
doncs encara que el que espero no esperés,
el mateix que et vull et volgués.

Què tinc jo que la meva amistat procures? - Lope de Vega (1562-1635)

Què tinc jo que la meva amistat procures?
Quin interès se't segueix, Jesús meu,
que a la meva porta cobert de rosada
passes les nits de l'hivern escuras?

Oh quant van ser les entranyes dures,
doncs no et vaig obrir! Que estrany desvari,
si de la meva ingratitud el gel fred
assecar les nafres de les teves plantes pures!

Quantes vegades l'Àngel em deia:
«Ànima, aboca't agora a la finestra,
veuràs amb quant amor cridar porfídia »!

I quantes, bellesa sobirana,
«Demà li obrirem», responia,
per el mateix respondre demà!

la saeta - Antonio Machado (1875-1939)

Oh, la sageta, l'cantar
a l'Crist dels gitanos,
sempre amb sang a les mans,
sempre per desenclavar!
¡Càntic el poble andalús,
que totes les primaveres
camina demanant escales
per pujar a la creu!
¡Cantar de la terra meva,
que tira flors
a l'Jesús de l'agonia,
i és la fe dels meus majors!
Oh, no ets tu el meu cantar!
No puc cantar, ni vull
a aquest Jesús de la fusta,
sinó a què va caminar al mar!

nocturn - Gabriela Mistral (1889-1957)

Pare Nostre, que esteu en el cel,
¡Per què t'has oblidat de mi!
T'has recordat d'el fruit al febrer,
a l'llagarse seva polpa robí.
'Porto obert també el costat,
i no vols mirar cap a mi!

T'has recordat de l'negre raïm,
i el vas donar a l'cup carmesí;
i aventaste els fulls de l'àlber,
amb el teu alè, en l'aire subtil.
I en l'ample cup de la mort
tot i no vols el meu pit oprimir!

Caminant vaig veure obrir les violetes;
el falern de vent vaig beure,
i he baixat, grocs, els meus parpelles,
per no veure més gener ni abril.

I he estret la boca, negada
de l'estrofa que no he d'esprémer.
Has ferit el núvol de tardor
i vols tornar-te cap a mi!

Em va vendre el que va besar la meva galta;
em va negar per la túnica roí.
Jo en els meus versos la cara amb sang,
com Tu sobre el drap, li vaig donar,
i en la meva nit de l'Hort, m'han estat
Joan covard i l'Àngel hostil.

Ha vingut el cansament infinit
a clavar en els meus ulls, a la fi:
el cansament del dia que mor
i el de l'alba que ha de venir;
¡El cansament de el cel d'estany
i el cansament de el cel de anyil!

Ara deixo anar la màrtir sandàlia
i les trenes demanant dormir.
I perduda en la nit, aixeco
el clam après deTi:
Pare nostre, que esteu en el cel,
per què t'has oblidat de mi!